Aparençar allò que no som

file0001651357209

– No es pot fer cas de les seves paraules: és un farsant.

Per a conviure amb els altres d’una manera eficient i amb afany d’ésser nosaltres mateixos, res no és tan negatiu com recórrer a procediments artificiosos que acaben essent el nostre descrèdit, bé que d’antuvi ens proporcionin alguns èxits parcials.

No compliquem les coses. La tàctica a seguir per a bé conviure és molt senzilla: n’hi ha prou amb ésser assenyat. Puntualitzem, però, millor: no confonguem l’home assenyat amb el que, esmaperdut, calla perquè no té res a dir o no sap com dir-ho. No considerem tampoc home discret i ponderat al que calla per temor o per feblesa. Partim – si no volem errar els comptes – del principi que l’home discret és el que sap parlar en el moment oportú i controla allò que vol dir, ja que té la propietat de comprendre on comencen i on acaben els propis drets. Té una clara noció de les seves obligacions, i sobre els seus drets, si ningú els hi vol sostreure, sap defensar-los: no és de gent assenyada resignar-se a viure com a esclaus.

En contra del que hom podria creure, l’home discret no opina com el covard que diu de tot que “sí” perquè considera que “no val la pena de guanyar una discussió” o creu per endavant “que tot està perdut perquè les coses no es presenten ben amanides com ell voldria”. L’home discret àdhuc sap irritar-se, si cal. L’home assenyat – per tal com és el qui amb més claredat raona – no pot tolerar la vexació que degrada.

La nostra discreció no ha de despullar-nos de la dignitat humana. No hem de suportar, submisos, les arbitrarietats dels altres. Hem de saber distingir bé entre llibertat i llibertinatge. El seny no ha d’ésser la manca de caràcter pròpia del qui no sap fer valer l’enteniment i es conforma a viure a les palpentes.

En aquest mateix ordre de coses cal no confondre el caràcter de fer-se respectar els drets, amb el mal caràcter, propi del qui no tolera les opinions i els drets que els altres tinguin o puguin tenir.

No limitem l’home a la somorta expressió d’un nyeu-nyeu, convençuts que li hem fiançat el seny. Massa sovint, per por, per ignorància o per mandra,no coneixem els humans en tota llur profunditat, i ens limitem a donar-ne una visió sofisticada.

Amb aquesta base s’estableixen programes de convivència. El punt de partida és una interpretació irreal de l’home. Més ben dit: volem satisfer els desigs i les inquietuds humanes, però ningú no sap en què consisteixen i quines alteracions poden tenir a través de l’evolució històrica que l’home constantment experimenta. Malgrat tot, el programa es fa; passen els dies, s’apamen les realitats, i aquell programa que sembla una meravella acaba que és tingut com un joc de disbarats. Cal partir del principi – si volem fer bé les coses i ens abelleix de crear una societat que ajudi a interpretar-nos – que hem d’adaptar els programes a la realitat de l’home, i no l’home a l’abstracció del programa. Amb tot, hom ha anat acumulant tanta hipocresia, que molts ja es resignen a fer veure que viuen cofois a través de les formes sofisticades. Ara: si, verament volem comprendre’ns, no ens hi podem conformar. Per això la gent de la meva Escola, a l’hora d’arribar a unes conclusions, afirmen:

Ens cal fomentar l’abast social de les professions sense caure en el culte a la tecnocràcia o en les formes estrafetes dels “idiots-savants”. No podem cometre l’error de tots els programes de convivència que fins ara s’han formulat els homes: resultar utòpics per manca de profunditat psicològica. Volem que els mètodes psicològics C.M.E. siguin una força humanitzadora de la societat i del treball.

 

Pàg 122-123. Obra escrita. Carles M. Espinalt. Ed. El Llamp (Fragment)

Translate »