Arriscar-se

Per migrat que sembli el concepte, hi ha qui no s’atreveix a moure els peus i, de la immobilitat, en diu ponderació. Són els qui en menys grau se senten capaços de progressar en la via de guanyar-se la vida. Obliden o desconeixen l’afirmació psicològica: “creure’s capaç és gairebé ésser-ho per al qui és actiu.” Ésser capaç d’arriscar-se i no esperar que se’l mengi el risc, heus aquí la primera operació de l’home que sap singularitzar-se. La segona és l’entusiasme que sap posar en l’obra empresa. No s’ha creat mai res d’important amb una mirada de cua d’ull ni amb un gest d’indiferència.

Després, cal comprendre bé l’objectiu. No tots els camins tenen com a fita la finalitat desitjada, ni tots els qui aparenten haver triomfat i progressat ho han fet de debò. Els qui ho fan veure també sumen. “Hi ha molta gent – puntualitzà Epicur – que no troba la finalitat de la vida, sinó tan sols el canvi de les seves misèries en les riqueses que adquireix.”

No, la psicologia de l’home que progressa respon a lleis més profundes que a la de la situació enlluernadora. De moment, tanmateix, limitem-nos a assenyalar el seu punt de partença, basat – com dèiem abans – en un oportú arriscar-se. És entrar al ball amb bon peu, encara que sigui amb pas atrevit. Comencem la marxa del progrés però, des d’on? Indubtablement, existeix un ambient apropiat. Hem de tenir consciència de l’íntima vàlua i no desvalorar-nos amb una modèstia hipòcrita. Ningú no hauria valorat l’Evangeli si Jesús no hagués dit: “Sóc el camí”. El fatxendejar comença quan hom diu que és “un camí” i no té cap “evangeli”. Valorar-se no és vanitat si hi ha de què fer-ho.

Però, a l’hora de mostrar el contingut, no valen les imitacions. De res no ens servirà imitar si ens manca el lluc i no hem preparat l’ànim perquè se senti capaç. Imitar la vida d’un home que progressa, sense estudiar les causes profundes del triomf, és com voler ésser concertista i aprendre de tocar el piano d’oïda. En el terreny del guanyar-se la vida, sempre hi fan un mal paper “els aficionats”.

Dit amb una frase clàssica, l’home que progressa ha de saber “situar-se en el temps i l’espai”. Ha de saber qui és, què pot, i comprendre on és. Poc és possible de triomfar valorant malament la pròpia personalitat o tenint un fals concepte del temps i del lloc. Seria com voler participar en una cursad’automòbils amb un model de principis de segle i, a més, sense saber conduir. Llavors seria quan arriscar-se passaria a ésser temerari. La vida és dels arriscats, no dels temeraris. I molts malmeten la vida amb un fer la viu-viu, perquè confonen el significat d’ambdues paraules. Creuen que arriscar-se és ja la temeritat – mentre l’arriscat enfronta hàbilment el perill, el temerari s’exposa al risc sense pensar-s’hi. D’una acció a l’altra hi ha molta diferència, malgrat que molts no saben copsar-la.

Amb encert diuen els poetes que la paraula fa prodigis si vol moure l’ànima humana, però els caldria afegir que tergiversar els mots pot fer-vos viure com encantats, amb un aire d’enze pintat a la cara, que us tanca totes les portes. És el perill més fatídic. Gairebé no hi ha risc més greu.

Pàg. 233-234. Obra escrita. Carles M. Espinalt. Ed. El Llamp (Fragment)

Translate »