El culte a la mediocritat

HitlerChaplin“Sense una coherent interpretació de sí mateix i del poble on hom s’arrela, ningú pot tenir la personalitat desitjada”.
Carles M. Espinalt

 

Com si no en sabéssim desxifrar el autèntics mèrits, no ens resulta fàcil escollir, comprendre i valorar qui pretén dirigir-nos en un sentit o altre, perquè els humans, lluny de donar culte a personalitats singulars, fermes i capacitades, tendim –i no encertem la forma d’esmenar-nos- a donar culte a la mediocritat.

La història ho confirma a cada pas, adés entre dubtes adés de forma rotunda. Així, a qui haurien donat culte la gent russa durant els trenta anys que no varen parar de fer panegírics a Stalin? Si hem de fer cas de Lev Trotskij –pulcrament traduït al català per Andreu Nin-, ens confessarà: què representa Stalin? Si volguéssim respondre a aquesta pregunta amb una breu característica hauríem de dir: “És la mediocritat més sobresortint del nostre partit”.

Sobre la figura d’Stalin jo no tindria, ni de bon tros, la contundència poc serena de Trotskij, però sí que tinc prou elements de judici per poder fer un estudi psicoestètic on, només analitzant el bigoti d’Adolf Hitler, es pot demostrar les tones d’encens, idolatria i culte que els humans som capaços de prodigar a la mediocritat més cursi i matussera. Tothom ha vist fotografies del personatge. Hitler, de cara. Hitler, de perfil. Gairebé mig segle després del seu suïcidi, encara resulta un macabre punt de referència del món actual. Suara tenia a les mans una revista francesa del moment i llegia un acudit: Un mestre pregunta a un nen: “Quina diferència hi ha entre Sadam Hussein i Hitler? El deixeble respon: Que Hitler portava el bigoti més curt”.

Uns vuit anys abans d’escollir-lo Adolf Hitler, el còmic Chaplin havia triat aquella forma de bigoti per revestir de major humor la seva caricatura: n’hipodia haver un altre de més grotesc? Va ben encertar-lo. Qui havia de dir-li que, l’elecció, li donaria gairebé fet l’argument del film que, anys més tard, seria la seva obra més famosa: El gran dictador. I no paren les sàtires sobre el bigoti d’Adolf Hitler. Encara avui, des de Nova York, Woody Allen fa riure pels descosits a mig món i bona part de l’altre –vegeu-ne el seu llibre: Com ensorrar la cultura- tot burlant-se del bigoti d’aquell tirà alemany. Ara bé, és imprescindible preguntar-se: per què els qui en el seu temps donaren culte a Hitler no experimentaven la comicitat que aquell bigoti despertava només de veure’l? Amb quins ulls se’l miraven els seus admiradors i d’on l’havia copiat Hitler? Sempre havia anat guarnit així? En una col·lecció dels seus retrats podem constatar que no. A la Guerra del Catorze gastava un gros mostatxo que li mig tapava la cara. VA ser a partir del 1920 que procura retallar-se’l de la forma que l’havia de caracteritzar per sempre. Un bigoti quadrat que anava just d’una a l’altra comissura del nas, era típic de molta gent del Tirol i Baviera. Allà la seva forma, de tan vista, resultava natural. I, també, de tan repetida, es transformava en una mena de símbol d’aquelles terres. Terres on, després de la Primera Guerra Mundial, varen sorgir grups exaltats que criticaven Prússia, tot dient-se que el cervell directiu dels germànics no havia sabut guanyar la guerra. Posat en aquest joc, Hitler, un home sense ofici ni benefici, que no sabia on deixar-se caure mort, va començar a freqüentar el més extremista d’aquells grups protestataris, que tenia la seu a Munic. Com que un o dos dels qui més preponderància tenia en aquella colla d’arreplegats portaven sota el nas un bigoti de la forma ja descrita, Hitler, encara que només fos per assemblar-se als qui manaven, va retallar-se el seu d’idèntica manera. Després, com que era el millor orador del grup, va passar a ser-ne el líder. La colla aviat es convertí en un partit que no tardaria a estendre’s per tot Alemanya. Llavors, el bigoti ridícul del seu líder esdevindria l’emblema de la gent “ferma” de Baviera que volien arrabassar a la Prússia fracassada l’hegemonia directiva d’Alemanya.

En aquesta època, des de Berlín veien Hitler Com un homenet insignificant, d’un marcat aire provincià. Els refinats li posaven malnoms burletes, relacionats amb la seva cara de poca ossada, tirant a cartilaginosa, que li donava un aspecte voluble i gens segur. La majoria no se’n sabien avenirque aquell homenet fos un líder. Amb tot, per ser tot el contrari de l’estil dels qui criticava amb ofuscada violència, va aconseguir despertar un complex de culpabilitat als ben situats i engreïts prussians. Cal dir que les tensions internes d’una ètnia ben definida es formulen entre dos tipus humans que, amb el risc de forçar dues paraules més enllà del que diu d’elles el diccionari, podríem conèixer com es “capitalencs” i els “pobletans”, però no en relació amb les localitats en que uns i altres viuen, sinó jutjats per la cara que tenen. Talment, les lluites internes de les ètnies són més un problema de morfologia que d’economia. I els pobletans d’Alemaya varen assolir el poder manats per un home mediocre que lluïa un bigoti quadrat.

Insòlit? Gens. Una carrera semblant podem constatar-la en el cas de Felipe González i Alfonso Guerra. Hi ha un moment que fins i tot els vells socialistes “capitalencs” els veuen insignificants i no tenen cap recança de dir-los: el moro i el canijo, però també aquests personatges amb la morfologia dels pobletans s’imposen. La seva mediocritat actua de rèplica contra els sectors “capitalencs”, per més refinats que es veiessin que, de tan robar i jeure, ja no tenien capacitat per conduir l’imperio. Els “pobletans” amb cien años de honradez gallejaven que serien capaços de salvar-lo. En aquesta història, Prússia és Castella; Berlín, Madrid; Baviera, Andalusia, i Catalunya no hi pinta res. Catalunya a la Península Ibèrica equival a allò que per als germànics és Polònia, però una Polònia que permanentment se la pot saquejar. Segur que no és una casualitat que a l’exèrcit espanyol, quan escolten dos soldats catalans que, en pla particular, parlen el seu idioma, més d’un oficial exclami talment com si li haguessin trepitjat l’ull de poll: Ya ladran los polacos.

Adelerats amb aquest tipus de lluites no és estrany que puguem confondre la mediocritat amb el talent. No obstant, si la gent tingués una idea més clara d’allò que en diuen talent –en certa manera la característica contrària a mediocritat-, no patiríem tantes tergiversacions a l’hora de jutjar un personatge.

Però que és el talent? Talent, solem igualar-lo a bona capacitat intel·lectiva. Tanmateix, que vol dir intel·ligència? Pensem que, d’aquí a uns anys, es veurà com una absurditat les classificacions que, com si es tractés denumerar la grandària de les sabates, ens parlen en xifres exactes de “coeficient d’intel·ligència”. Produirà hilaritat aquesta forma de mesurar el talent: més de cent quaranta punts, intel·ligència excepcional; de noranta a cent deu, intel·ligència normal; menys de vuitanta, intel·ligència escassa. Creiem valorar el talent amb precisió matemàtica quan la seva essència se’ns escapa dels dits com u na anguila. Desxifrar-lo demana moltes precaucions. Anava amb peus de plom Balmes quqn en El criteri, parlava de la “significació vaga del mot “talent”, i en un dels seus pensaments afegeix: “Talent! Quina paraula més vagaç!, amb les seves definicions i classificacions s’escriuria una gran obra”. Suggestiva reflexió que va estimular el canonge i filòsof tortosí Joan B. Manyà, perquè a finals del primer terç del nostre segle, escrivís el llibre que Balmes reclamava: El talent. Una obra que conté més sagacitat que l’esmerçada per Jean Piaget quan parla de la intel·ligència, però Joan B. Manyà en confiança declarava que no se n’havia sortit. Àdhuc Joan Coromines, tan bregat a l’hora de descobrir les arrels de les paraules, sembla perdre’s quan es refereix a “talent” i mig se n’excusa així: “la història i l’evolució semàntica del mot són complicades.

En els seus orígens més remots la paraula “talent” es referia a una mena de pesos especials que a Babilònia es feien servir per pesar l’or amb totes les implicacions màgiques que per a aquella gent el fet comportava, però com el referit mot d’ésser indicatiu d’un pes va passar a significar la clarividència i l’agudesa mental? Per la psicoestètica de l’expressivitat sabem que el gest és decisiu en l’evolució semàntica de les paraules. Es lògic que quan es feia una pesada d’or d’una gran riquesa, els qui ho contemplaven, entre admirats i cobdiciosos, fessin algun gest que aniria des de les mesures que assenyalaven el pes per girar-se, després, vers la cara del propietari d’aquell tresor, bo i cercant-hi la capacitat i el coratge que havia permès acumular aquella fortuna. I de significar pes la paraula talent va anar transformant-se en el mot indicador d’una ment prodigiosa i singular.

Per altra banda –a més a més, del seu contingut no sempre fàcil de comprendre-, s’observa que com més es vol mesurar o ponderar el talent, més la mediocritat imperant mira d’emmascarar-ho i donar-ne falses versions. Com si no tenir més punt de referència que la mateixa mediocritata tothom calmés la ràbia que genera l’enveja. Segur que pensava en fets d’aquesta naturalesa Goethe quan afirmava: “el millor consol de la mediocritat és que el geni no és immortal”. Sí, ens tranquil·litza saber que els genis també han de morir. Ens enquimeren les diferències? Llavors, no ens fem il·lusions. A la vida tot serà sempre irremissiblement injust. Quan no establim diferències, no fomentem cap mena de ponderada i d’equitativa igualtat, sinó la pura indiferència. Sense copsar les diferències fins i tot es perden les deferències. Ben sospesat, res pitjor que la indiferència, ja que la sensació d’estar per sistema mancats de sentiments a favor o en contra d’alguna cosa acaba paralitzant-nos.

Amb la dèria de no comprometre’s la majoria de la gent actual tendeix a ser neutre. Creuen que no prendre partit és la millor prova de talent. Es posen per damunt d’uns i altres. Això afalaga el seu esperit de set-ciències. Però aquesta falsa neutralitat els deixa fora de joc. Un quedar fora de joc que fomenta encara més la seva mediocritat. Tenen per saludable no veure’s implicats emocionalment en les pròpies actuacions. No s’apassionen. De la neutralitat passen a la indiferència, de la indiferència a una desmenjada apatia i de l’apatia a un irresponsable passotisme. Acaben confonent la broma i la seriositat com si no volguessin distingir quan es parla de manera formal o per riure. Voldrien que tot fos intrascendent.

No és pas il·lògic que els nostres temps generin tants homes mediocres. En part ja es fomenta des de la infància i no es rectifica a l’adolescència. Sovint es deixa el nen que obri sense mirar que fa. Molts arriben a confondre la llibertat amb la velocitat. Dels dotze als catorze anys el primera gran amor d’un nen acostuma a ser la moto. Mentre se’l vegi llest ningú no es preocupa que sigui eixelebrat. Caldria que es divulgués amb molta abundància una frase de Rousseau que figura en el seu llibre: Emili o l’educació, on diu: “Dels infants eixelebrats, en surten els homes vulgars; aquesta és l’observació més certa i més general que conec”.

Vingui el mal d’on vingui, ara per tot arreu es fomenta la vulgaritat i se la deïfica, per orquestrar-ho es cerquen antimodels ben degradats que, per veure’s més desagradables que la persona més mediocre que pugui haver- hi, tranquil·litza i encoratja l’egocentrisme i l’esperit de setciències que observeu en tots els qui es troben en aquesta sintonia. Aleshores només calpromocionar un cantant que fingeixi ser subnormal perquè la mediocritat imperant quedi satisfeta i en tres setmanes el cantant serà famós.

Això sí, per a ells tot és efímer, com si en el món res fos fabricat per durar gaire més de quatre dies. No tenen amics autèntics perquè els manca devoció pels altres. Ignoren que pugui existir el zel. Per tot fan servir el mateix patró i un mínim de paraules. Haurien d’inculcar-se una frase de Ramon Llull: “Amistat sense devoció poc dura”, però sospiteu: podrien?

Aquesta creixent propagació de la mediocritat fa que siguin molt pocs els qui s’adonin de la forta crisi directiva que el món pateix. Posats en aquest pla, que un mediocre actor de cinema pugui arribar a ser president dels Estats Units a tothom sembla el fet més natural del món. La vulgaritat podreix la puresa de la democràcia. Per més que tanquem els ulls és un panorama adotzenat, trist i decadent que només una autèntica revolució pedagògica podria esmenar. És possible? Pot deixar-se de donar culte a la mediocritat? Diu Bertrand Russell: “No oblidem que la naturalesa esta construïda en nou dècimes parts per l’educació i, únicament la resta és innata”. Els humans som transformables i quan falla un determinat mètode educatiu cal cercar-ne un altre. On trobarem el llevat? Cal que els més “pleconscients” –com diem en Psicoestètica- es preparin més que mai, gastin tot el talent en l’esforç renovador i que sàpiguen mantenir-se, sense claudicacions en el seu lloc.

 

M. Espinalt, Carles
Conferència pronunciada a l’Hotel Balmoral el 17 de setembre de 1990

Translate »