El desfici de la seguretat

-fragment-

No critiquem, ni de bon tros, que l’home estigui gelós de la seguretat, però sí que en faci un mite. No hi ha dubte que, si hom perd tan fàcilment el seu sentit lògic quan surt a relluir la «seguretat», almenys en els nostres temps, és perquè, davant l’evolució de la vida, la cultura i l’educació actuals, no redueixen ni poc ni molt la por instintiva en una justa mesura. No ens hauria d’estranyar – digui el que digui la frase feta: «saber és poder»– que la cultura actual doni menys seguretat que mai, ja que, en un món on es pot arrencar el cortinatge que tapava tantes coses, un s’adona que no sabem quasi res de les psicosis col·lectives com a possibles determinants d’una revolució o d’una guerra; que res no podem dir – fora de quatre bajanades astrològiques – de la influència que sobre la psicologia col·lectiva poden tenir les forces còsmiques, etc. Quan Jung anuncia que, en un futur pròxim, l’home pot experimentar «transmutacions», per fe hi podem estar d’acord o no, però per ciència no sabem, de tan poc que coneixem les nostres potències, si es pot esdevenir o no. Posats a no saber d’evolucions i formes d’assegurar cada pas en la vida, no es dóna a l’home ni la més mínima idea de les modes que el decoren. No sap ni per què la forma com es vesteix avui el fa sentir ridícul quan es contempla en una fotografia de temps ha, la manera com aleshores anava. Té més cultura que mai, però la persona no sap res de les interrelacions psíquiques que forma amb els altres i el Cosmos. Davant tants fils que no lliguen, prou té erudició històrica o un sentit econòmic d’aquesta erudició, però no acaba de fer les nuades que la lògica li reclama. Llavors, encarat amb tants de fantasmes, el primer que fa és mitificar la «seguretat» i en vol comprar al preu que sigui. En l’home actual, el desfici, lluny d’amainar, augmenta. He insistit moltes vegades que li cal una bona cultura psicològica – cada dia més – si no vol quedar desfigurat per la nova manera de viure o que els mateixos cortinatges que ha pogut destapar el soterrin. Un ésser ideat per a caminar a cinc quilòmetres per hora que, en poc més d’un segle, ha sabut inventar la forma detraslladar-se a velocitats supersòniques, pot quedar dispersat per la mateixa potència que s’ha pogut donar. On som? Qui som? Acabem desconeixent-nos. L’estrany, el portem a la butxaca. Som el d’ahir o el d’avui? Tot ens resulta estret o massa ample.

És obvi: una meditació psicològica reforça la personalitat, ens dóna confiança – la preada confiança en un mateix – i ens fa prendre mesures davant l’enfilada de cada dia. Hem de descobrir les nostres proporcions actuals. Una psicologia té quelcom de sastre d’ànimes a qui exigim que el vestit ens caigui bé. Amb tot, no ens fem massa il·lusions. La psicologia actual encara no ens pot contestar totes les preguntes que li voldríem formular. Té molt de pengim-penjam. D’una ciència que interpretada a través de l’home que més l’ha sabuda fer avançar – Freud –, se’n poden escriure dues biografies: una – l’autor de la qual és Emil Ludwig- considera Freud un engalipador; i l’altra – signada per Stefan Zweig, que el creu geni de genis, és el millor botó de mostra que la psicologia és lluny del dos i dos són quatre. Ens en podem refiar més o menys; però és imprescindible. L’home té una imperiosa necessitat de saber qui és i on va. Vol respostes i no mites. La psicologia, si no ens ha pogut donar raó de tots els cantons de l’esperit i els seus secrets lligams amb altres, ens ha airejat més d’un racó fosc i ens ha fet superar més d’un prejudici. Precisades del tot o a mig entreveure, explica vivències, formula les hipòtesis possibles, estableix paral·lelismes entre tipus i s’afanya amb proves comparatives que poden ésser una ajuda valuosa per esbrinar l’esperit i mesurar-ne els continguts. El millor servei de la psicologia moderna rau en el fet d’ésser un bon mirall que permet veure la cara de l’ànima, malgrat que està un xic entelat i no parli clar i segur com l’espill màgic de la Blancaneus.

Permeteu-me un incís: les ciències, si veritablement volem que ens eduquin – i les psico-socials que ens ajudin a formar el caràcter –, haurien de començar l’ensenyança a través de llurs limitacions. La primera lliçó hauria d’ésser sempre la de la ignorància. Això podriatenir una doble valoració pedagògica: no crear mites d’entrada en l’ànim dels deixebles i estimular l’afany de fer noves investigacions, des del primer dia, en el pensament dels alliçonats. La tècnica – proveu-ho – estimula la creativitat i imita la tendència a estudiar només fent un esforç de memòria. Si volem que l’home de demà sigui quelcom més que un robot que sap moltes coses però no té iniciativa personal per a res, no ens tocarà altre remei que educar ensenyant des del primer dia totes les «cartes», encara que la «ciència» del professor, amb el nou joc, no hi brilli tant.

Carles M. Espinalt. Obra escrita. El Llamp. p.451-45

Translate »