El desig de minimitzar

L’afany per minimitzar l’altre va a més en un món com l’actual on tothom, guiat per l’ambició personal, vol aspirar sempre al màxim, però en el qual la greu crisi directiva motivada per les deficiències de l’ensenyament modern fa que siguin molt pocs els que tinguin una preparació a tenor d’aquestes elevades aspiracions. Així, quan fallen les pròpies habilitats, el primer que cerca l’ésser humà és la manera de reduir les habilitats dels altres i ací ja hi trobem la llavor del desig de minimitzar. La Psicoestètica ha repetit que l’home té un poder minimitzador extraordinari. Només cal veure com amb un sol dit podem ja desmerèixer l’altre fent el gest que és “boig”, “borratxo”, “invertit”… A més, els gestos negatius es propaguen amb una rapidesa notable. Per exemple: tots hem vist per televisió un orador que després d’acabar el seu discurs i tot coincidint amb l’aplaudiment del públic aplaudeix ell també. Aquesta actitud és pròpia del farsant puix que en aquell instant el públic és superior a ell i l’orador ha de cedir el protagonisme al seu auditori.

El desig de minimitzar troba el seu suport natural en l’enveja. L’envejós, per posar un cas, és aquella persona que mai no se’n recorda dels noms dels altres: “sí, home, hi havia també en.. “dallonses”… com es diu?…”. Minimitzar equival a reduir les coses o les persones a la mínima expressió, d’ací que aquest costum tan estès de suprimir els cognoms de la gent sigui ja tot un símptoma que es dissimula amb la hipocresia d’una “falsa amistat”. Els diccionaris donen de l’enveja una definició ben pobra: “Enveja: sentiment rancuniós envers aquell que posseeix una cosa que nosaltres no tenim”. Aquesta definició contrasta amb l’afirmació de Bertrand Russell l’any 1952: “L’enveja és una de les primeres causes psicològiques a les quals s’atribueix els mals del món modern.”

Fragment de la conferència “El desig de minimitzar” de Carles M. Espinalt el 30 de maig de 1988.

Translate »