El pentinat. Anàlisi Psicoestètic

file000487877504Introducció

Juntament amb altres valoracions i motivacions, tant històriques com caracterològiques, que a través d’aquest estudi que avui veurem, no podem oblidar que el cabell, tant per l’home com per la dona, sempre ha estat un símbol sexual. Una cabellera llarga i abundant ha estat un signe de virilitat i joventut en l’home, fins al punt que molta gent desitja acaronar el seu cabell com un substitut. Així que per més que es digui, la virilitat sempre tindrà un exponent en l’abundància del cabell i qui diu la virilitat diu també la feminitat quan es tracta d’una dona. Però en relació al cabell de l’home voler invertir la història de Samsó, que solament va ser fort mentre conservava la cabellera, seria desconèixer els atributs del cabell, que inclús és un simbolisme dels somnis, és el signe de la nostra energia instintiva. Ja fa molts anys un psicoesteta li va preguntar al professor Carles M. Espinalt: “per què Déu li va posar el cabell a l’home?”. El professor va respondre que una mà creadora els modelaria d’aquesta manera perquè volia fer uns éssers que es guarnissin, uns éssers amb una acusada magnificència. Va ser com dir-los que la seva vanitat ben entesa, lluny d’interpretar-se com un defecte, és una virtut, ja que els ajuda a lluitar, els dóna confiança en si mateixos i els impulsa a realitzar accions importants. El cabell, doncs, té tot un missatge secret, missatge que només la psicoestètica ha sabut desxifrar.

Si el cap i el rostre són la síntesi de tota la personalitat, el cabell, a més de la seva funció de marc de l’expressivitat de la cara, és també com la bandera de la personalitat i vehicle de singularització. És, en definitiva, la rúbrica de la personalitat.

 

Motivació històrica i caracterològica del pentinat

Hem de partir de la base que l’home no ha volgut renunciar mai a lluir una magnífica cabellera i quan ho ha fet mai ha sigut per resultar més suggestiu, sinó per un fet de força major, com ho va ser, per exemple, a partir de l’any 1875. En aquella època, neix per primera vegada, després de gairebéquatre-cents anys, el costum de rapar-se el cabell deixant la patilla relativament llarga.

Aquest fet fou conseqüència de la norma que, en aquell temps, els exèrcits alemanys començaren a establir: el cabell curt per a l’home, ja que es creia que resultava més higiènic. Amb el cabell tallat podia lliurar-se més fàcilment dels polls, però això era una obsessió higiènica dins la caserna, obsessió que varen anar tenint tots els exèrcits d’Europa i que ha arribat fins els nostres dies. El cabell curt, doncs, va passar després a la vida civil, perquè tot el que succeïa en aquella època en els exèrcits tenia gran transcendència en la societat, igual que passa amb l’esport a la vida moderna. L’ésser humà es talla el cabell però no per estar més afavorit. Es pot demostrar històricament que l’home no ha portat el cabell curt des de Grècia fins als nostres dies més que un període de cinc-cents anys i això encara dividit en diferents èpoques.

És necessari que se’ls aclareixi que durant aquest període de temps, a partir de l’any 1875, no tot el món es tallava el cabell. Va haver-hi persones que continuaren portant-lo llarg: els poetes, els pintors i molts pensadors com és el cas d’Einstein, que va continuar portant una gran cabellera. I va succeir que com que aquestes persones eren molt pacífiques, per contraposició, es va començar a creure que el cabell curt era propi de l’home dur de caràcter, el que ens revela un altre fet important: que els que segueixen usant una moda quan ja ha passat acaben simbolitzant-la.

Aquesta línia de creure que el cabell curt era propi de l’home dur és el que va fer cometre l’error a Gregorio Marañón d’afirmar que sempre que l’home adoptava actituds bel·licoses es tallava el cabell, quan al llarg de tota la història es pot comprovar que els pobles més ferotges, de més fama de guerrers, han estat gent d’unes grans cabelleres, com foren el poble d’Esparta; també els bàrbars que assolaren l’Imperi Romà, o els guerrers de Xian amb les seves trenes castanyes recollides.

El cas és que l’home ha viscut sempre – i segueix fent-ho avui – el seu cabell valorant-lo fins el punt de sentir veritable adoració per ell. Serveixen dereferència les grans nostàlgies, complexos i inseguretats que pateix un calb, si és que no es troba la manera de compensar-ho amb la seva expressivitat. Per veure més clar tot això i fins on ha estat capaç d’arribar l’home en el seu culte al cabell i el seu afany de lluir una llarga cabellera analitzarem els motius que originaren l’ús de la perruca. Fou cap a l’any 1700, coincidint aquesta època amb l’ús per part de l’home d’un cabell natural molt llarg i l’afany de lluir-lo més llarg cada cop, però com que el cabell no els donava més de si (no és que els faltés cabell, però sí la vitalitat per aconseguir unes mides i uns volums d’acord amb les seves aspiracions) van haver uns snobs que van començar a utilitzar perruca. L’ús de la perruca era considerat un luxe. D’altra banda, la perruca va representar una estratègia: si un rei o personatge anava perdent el cabell arribava a ser més partidari d’utilitzar-la. D’aquesta manera es camuflaven el que era considerat un defecte, com avui dia hi ha molts calbs que es rapen el cabell.

El cas és que quan pels voltants de l’any 1700 Felip V arribà a Espanya portava perruca. Més tard del regnat de Ferran VI la perruca va adquirir unes dimensions alarmants: es gastaven molts diners en perruques, raó per la qual es van veure obligats a suprimir-les. Van prohibir, doncs, l’ús de la perruca llarga i la van substituir per una altra de més curta que guarnien amb un llaç al darrere que substituïa part de la cabellera i li donava espectacularitat. Els snobs de l’època l’empolsaven perquè els colors eren decisius. A la perruca llarga acostumaven a donar-hi un color de crinera de lleó, entre ocre i ros, que donava a l’home un aire lleoní remarcant el seu aspecte viril. Cal remarcar que una de les causes per la qual es va prohibir l’ús de la perruca llarga era la falta de cabell per fabricar-les. Era tanta la il·lusió per la perruca i per lluir-la com més llarga millor que havien d’utilitzar qualsevol tipus de pèl per fabricar-les, des de les crins dels cavalls fins al cabell dels morts. Es van veure amb la necessitat de trobar una solució i van adoptar la perruca curta amb llaç. La perruca curta i blanca fou una innovació de la joventut que la usaven per semblar més grans davant els vells que feien de joves. Com que els lleonins eren gent que semblava que anaven a menjar-s’ho tot, els joves es posaven la perruca blanca fingint una vellesa prematura. Aquest cas, vist desdel punt de vista del nostre temps, del “caràcter del nostre temps”, està mal vist i costa d’entendre per què un home jove es volia posar una perruca blanca, però s’ha de tenir en compte que en aquella època qui tenia prestigi i poder era la persona gran. Si els homes i les dones grans tenien prestigi i poder era perquè tenien experiència i els joves volien demostrar i fer creure que també en tenien. L’home vell, com que tenia el poder, no anava de vell, sinó d’arrogant, però com tota dialèctica de les modes, de ben segur porta el contrapunt. Així, d’aquella època podríem llegir entre línies, o més ben dit, entre perruques: tu ets el vell i vas de lleó, jo aniré de vell però en ser jove semblaré madur, més delicat i sofisticat encara.

Fragment de la conferència “El pentinat. Anàlisi Psicoestètic” de Joaquim Alcàzar.

Translate »