Estudi psicoestètic d’un públic

En sentit estricte hauríem de parlar d’un “públic” quan volguéssim referir-nos a aquella agrupació de persones les quals, sense perdre la seva identitat, poden reunir-se amb una finalitat determinada: assistir a un acte, ser client d’una botiga… La paradoxa sorgeix quan, motivat per la gran influència de l’estil totalitari imperant en els temps moderns, la paraula “públic” es confon amb el concepte “massa”. Així, en l’actualitat es parla de “mobilitzar les masses” o dels “mitjans de comunicació de masses” quan, de fet, dintre la “massa” l’Home perd la seva individualitat quedant uniformat amb la resta de persones que la integren per bé que, com ha observat amb la seva proverbial agudesa Carles M. Espinalt en un dels seus assaigs, “tothom es creu minoria selecta i considera que la massa comença allà on acaba ell”.

El cert és que allà on comença a parlar-se de la “massa” és on podem trobar indicis més clars de tirania ja que la societat hauria d’estar formada per individualitats, per persones amb noms i cognoms, mai per éssers anònims diluïts entre les multituds. A l’any 1957, en un assaig titulat “Psicologia de la gent”, Carles M. Espinalt ja va denunciar que tots aquells autors que més han parlat de les “masses” en les seves obres – Ortega y Gasset, Marx, Freud – són els que indirectament més han contribuït que en la societat moderna imperés el despotisme.

Quan es manipula l’home, totes les essències es perden. És per això que fomentar la individualització és bàsic per una correcta aplicació de la Psicoestètica. El psicoesteta no pot veure mai una “massa”, ha de veure un “públic” amb els seus matisos i les seves peculiaritats. Gairebé seria un delicte veure tots els clients iguals ja que, com es diu típicament en català, “cada casa és un món i cada home un misteri”. No podem cometre l’error de moltes agències de publicitat que, imitant el més pur estil totalitari, deixen la tasca a mans del “Goebbels” de torn que resulta ser incapaç de diferenciar “públics” i només veu “masses” que poden ser vilment manipulades sense que ningú no senti cap mena de remordiment. Els psicoestetes no podem manipular el nostre públic, entre altres causes perquè no disposem del potencial econòmic ni publicitari de les grans multinacionals. Al públic ens l’hem de guanyar dia rere dia, amb el nostre professionalisme i el nostre esforç. Per això, el “públic” és democràcia i la “massa” tirania.

Per anar matisant, doncs, les característiques d’aquest públic que ens cal conèixer ens servirem dels dos gràfics adjunts.

El primer fa referència al valor que tenen els “silencis” els quals, en contra del que pot semblar, poden ser molt significatius. De fet, l’home, sovint és més desxifrable quan calla que quan parla. Veiem alguns exemples:

Mutismes d’atenció: Actualment està de moda un gest d’indiferència, un aire despectiu. La gent no hi posa l’atenció deguda perquè considera que ja està de tornada de tot (set-ciències).

Mutismes d’enveja: La península ibèrica és un dels llocs on es pot veure millor l’enveja ja que aquesta s’origina per les habilitats que un pot tenir i és ben sabut que ací no es fomenta prou el professionalisme. A l’envejós se’l pot reconèixer perquè li queden com paralitzades les cordes vocals, talment com si l’escanyessin. Les seves opinions es redueixen a monosíl·labs, no té “paraules”.

Mutismes de reflexió: Persona concentrada en allò que dius. Mutismes d’angoixa: L’angoixa sol ser generada per una manca de sensació de futur entre la gent.

Mutismes de desatenció: Van acompanyats d’una actitud distant, és a dir hi ets i no hi ets alhora. L’exemple típic ens els donen els representants d’un partit polític A que assisteixen a un acte del partit competidor B: físicament hi són presents però no espiritualment.

Mutismes de relaxació: Van cada vegada a més. La societat de l’oci i el grau d’hedonisme imperant avui dia fa que augmenti el nombre de gent incapaç de dir res perquè senzillament “estan cansats”.

Mutismes de timidesa: També molt freqüents, sobretot en un poble com el nostre on el nombre de tímids és considerable.

Com a complement d’aquest primer gràfic hi tenim el segon, que ens dibuixa una altra faceta del públic: l’aplaudiment.

És ben cert que nosaltres, generalment, veiem el nostre públic de forma individual als nostres establiments ja que l’aplicació de la Psicoestètica, com ens ha repetit tantes i tantes vegades en Muñoz i Espinalt, no pot perdre mai uncert aire “artesanal”. No obstant això, de vegades també trobem un “públic” en el sentit estricte de la paraula: conferència a un gremi determinat, actes divulgatius de la Psicoestètica entre clients i col·laboradors, etc. Analitzem alguns casos que se’ns poden presentar a la pràctica:

L’actuació número 1 és poc freqüent al nostre país com a conseqüència de la greu crisi directiva que patim. Fins i tot per arrencar un aplaudiment cal tenir un esperit directiu.

L’actuació número 2, en canvi, és la més generalitzada, sobretot a Catalunya, el grau d’incomoditat col·lectiva existent és notable.

L’actuació número 3 ens denotaria aquell element que voldria anar als llocs d’incògnit, que ningú no el reconegués.

L’actuació número 4 ens definiria l’oportunista i la número 5 l’hipòcrita. Aquest últim és bastant fàcil d’identificar puix que creient-se hàbil considera que enganya tothom i acaba enganyant-se només ell.

Encara hi cabria una altra possibilitat que es dóna quan el conferenciant aplaudeix també al públic. Aquest costum, originari de la Xina, ens definiria també un procedir ben hipòcrita. El conferenciant o orador ha de saludar, ha de presentar els seus respectes però en el moment d’aplaudir ha de ser el públic l’únic protagonista i ell mai no pot aplaudir aleshores.

Finalment, Carles M. Espinalt ens recordà un cop més com és de difícil el tracte habitual amb el públic, ja que vivim una època cada dia més asocial en la qual la gent es comporta d’una forma més primària i això està originant una greu crisi de valors que el psicoesteta ha de saber neutralitzar a través d’un caràcter ben format i una habilitat professional que li permetin controlar les influències negatives que rep contínuament de l’ambient en què es mou.

Resum realitzat per Joan Subirats i Soler

Translate »