La clau president

Mai no és debades, senyor president, de refinar les tàctiques. Em permeteu uns suggeriments? Consta que sou capaç per a lliurar-vos de les travetes que us puguin fer els del LAC o el MAC, però es pot esdevenir que no acabeu d’entendre com la gent voldria que obréssiu. Us convé d’intensificar més la vostra popularitat. El mateix poble ho desitja. Els catalans són exigents, però també tenen, sense adonar-se’n, un caient que els fa molt presidencialistes. És viva la màgia de Macià, o potser, Macià ja no feia altra cosa que personificar amb cura, elegància i distinció una màgia que els catalans porten al moll de l’os. Si són així, tingueu la precaució de no defraudar-los. Remarqueu, senyor president, que són molt tocats i posats. Aquesta dita – tocats i posats – és una de les que millor defineixen els catalans. Quan us mirin, podeu tenir la sensació que, de tan detallistes, fins i tot són punyetetes. Que si esteu gras, que si esteu prim, que si teniu una piga a la cara o si, vós, no en teniu cap. Tant se val. No els jutgeu a corre-cuita. Penseu que sou president del poble de la sardana. Voleu que cada gest tingui coherència i àdhuc, pretenen mesurar allò que no té mesura possible. Tenen frisança si veuen actuacions o veuen paraules sense solta ni volta. Són primmirats. Amb l’abús quan fan, quan parlen, de «tocats i posats» i de «soltes i voltes», ja demostren que són uns entusiastes de les formes ben equilibrades. El sentit de l’eurítmia ja van heretar-lo dels grecs. Es desviuen per l’obra ben feta i reclamen per l’obra ben feta i reclamen que tot estigui a lloc. Assegureu-vos, senyor president, que no falli el cerimonial.

Potser no els arriba a ofegar l’estètica, com creia Unamuno, però cal convenir que, els catalans són persones molt preocupades per l’estil i les maneres. Gent que, per a sobreviure – han estat a punt d’exterminar-los com a poble – els ha calgut fer tots els papers de l’auca. Saben de què va. I volen que, en la representació de la «comèdia», els protagonistes dominin plenament l’actuació, car corren el risc que tot esdevingui de nou una tragèdia. Esforceu-vos perquè la decoració no tingui l’aire de can Patiràs.

No barregeu la humilitat amb el fugir d’estudi. Que la senzillesa no us faci esmaperdut. És cert que els catalans menyspreen el tibat i el tifa. Tipus, aquests – comsabeu molt bé –, presumptuosos i buits de criteri. Ningú no tolera que falli el criteri i només es tingui façana, però si començaven a dir-vos, senyor president, que no sabeu on aneu, estaríeu vençut. Els catalans s’obliden de moltes coses, però no són gens desmemoriats en el moment de jutjar qui no sap on va. Que les vostres paraules no es contradiguin. Us escolten unes persones a les quals es fa antipàtic qui no sap què s’empatolla. Dels barroquismes, n’estan ben tips. Dels barroquismes i dels protocols secrets. El llenguatge, el volen clar i l’escenari ben il·luminat. Pretenen que els protagonistes no siguin unes ombres fugisseres. Procureu que us vegin bé. Mireu que no quedin desdibuixats els qui us acompanyen en l’exercici del govern. Feu-los llegir, sovint, la més profunda de les ocurrències d’en Gaziel: «El cas és que les societats humanes necessiten, per a ser ben conduïdes, una quantitat enorme d’autoritats de tota mena, i en fan un consum que esparvera. Com que no és possible de trobar un nombre tan gran de persones dotades autènticament d’aquesta virtut, des dels temps més remots no hi ha més remei que substituir l’autoritat genuïna per l’autoritat simulada. Així nasqué la investidura, el revestiment extern d’autoritat». Senyor president, si prescindir de certs detalls, a vós, us és possible, podrien fer el mateix tots els vostres col·laboradors? Recordeu que els vestits, peces fonamentals del procedir humà, es fabriquen de draps, igual que les banderes i, com elles, poden transformar-se en símbols. Tingueu present que, certes indumentàries, els joves d’ara les veuen massa burocratitzades, cerqueu vestimentes que, sense desvirtuar l’autoritat, no desmenteixin el progressisme i l’afany d’eliminar els abusos d’un Estat que totes se les pensa, posat a fer d’opressor, i que, segurament, en els vostres discursos, us caldrà molt aviat denunciar.

També molta cura en els detalls que poden semblar capciosos. Que cap dels vostres consellers – animeu-vos a dir-los ministres – no usi ulleres fumades. En plena solellada, més val fer ganyotes que amagar la mirada. Arrufar el nas, no vindrà d’aquí i, dissortadament, les incomoditats que crea no gaudir de la sobirania nacional hi predisposen. En els tractes polítics es fa decisiu l’esguard, i, amb escreix, en un país on, la gent, l’han ensarronada tantes vegades, hom es refia més d’allò que veu escrit als ulls que no a la contundència dels mots. Això no vol pas dir, senyor president, quesigueu vacil·lant en les vostres afirmacions. Al contrari, penseu que ja Le Bon sentenciava: «El secret de qui vol persuadir multituds rau en la sàvia barreja de tres elements: afirmacions, reiteracions i prestigi». I, la fórmula política viable prou que la coneixeu: nacionalisme, progressisme i més nacionalisme als Països Catalans. Posats a recomanar, penseu que dels vostres predecessors, aquells qui, fent-se ells mateixos de padrins, no van estar-se de dir i repetir que «sabien molt de manar», tothom va acabar creient-s’ho. Tanmateix, a la llarga, correu el risc de fracassar com tots ells – diguin el que vulguin les cròniques –, si us resigneu a tenir, posem per cas, «comissions mixtes de traspassos de competències». No es tracta de traspassar res, sinó de tornar allò que van prendre. Vós, senyor president, que sou un home de singular clarividència, sabeu sobradament on s’amaga la clau: no hi ha èxit segur sense tenir un Ministeri de Retorn dels Drets i Cabals.

Avui, 30 d’abril del 1980

Translate »