La imatge personal i la moda

file641309031385Afany de variar. L’ésser humà té una imperiosa necessitat de variar. Considera una angúnia presentar-se sempre amb el mateix ornament i amb el mateix vestit. D’aquí que sigui una missió de la moda trencar l’avorriment que produeix a l’home veure’s sempre de la mateixa manera, ampliar-li horitzons. El que els canvis comporten és la garantia que no hem quedat adotzenats.

La variació és important també en el sentit que l’ésser humà ha de presentar-se de forma diversa si vol seguir apreciant la pròpia bellesa: quan estem cansats de veure’ns de la mateixa manera ja no sabem apreciar la formosor que podem tenir. D’aquí que cada nova moda sembli revaloritzar-nos o redescobrir-nos. D’aquí que tinguem un afany de variar.

Afany d’atreure. Amb la mateixa intensitat, l’home té un manifest desig d’agradar i atreure. Podríem parlar de dos plans en els mòbils de la seducció personal: el sexual i sentimental, que es presenta amb més ímpetu a l’adolescència, i el tracte social i el predomini del poder, més propis de la maduresa.

Afany de singularitzar-se. En la mateixa línia es troba l’afany de singularitzar- se. L’home és un “jo”, una individualitat, una personalitat distinta de la resta de la gent. Ningú no vol ser figura anònima. La moda és un vehicle de singularització, i d’aquí que el professor Carles M. Espinalt digués que la moda no incomoda. Per exemple: els pantalons texans estrenyen moltíssim i no incomoden gens. Quan una peça de roba incomoda ja podem començar a buscar-li substitut, substitut que potser trigarà dos o tres anys a trobar-se: no és tan fàcil substituir peces de roba, mirin, si no, si en fa d’anys que s’està intentant substituir el texà i no acaben d’aconseguir-ho. Però com que ja el porta tanta gent, els tipus inquiets el venen adotzenat i intenten singularitzar-lo, i l’estripen per aquí i per allà. És a dir, que quan una peça de roba va deixant de ser actual, i com que l’actualització punxa la moda, entre els afanys i els temors, és clar, comencen a pesar més els temors a no estar suficientment singularitzat, a no estar à la page.

Temor al canvi. A pesar de tot això, hi ha el temor al canvi. Per aquest motiu, tant en el camp de la perruqueria com en el del vestir, ens hem d’esforçar perquè a còpia de crear noves situacions i noves motivacions anem estimulant el nostre públic de manera que els afanys es sobreposin als temors, tenint sempre en compte que l’ésser humà s’adorna sempre en funció del que li reclama la nova situació.

Temor a despersonalitzar-se. Moltes innovacions o simples modificacions en el seu pentinat, el seu vestit i les seves maneres poden desdibuixar la imatge que d’ell mateix l’home s’ha creat, que és com ell se sap veure i que considera el retrat exacte de com els altres el veuen.

Temor al ridícul. Davant d’una novetat pot desencadenar-se fàcilment el temor al ridícul, considerant que si sortim del que és habitual i comú pot ser que els altres ens mirin amb menyspreu o amb burla. Tothom s’afanya per distingir-se, però tem la renovació que el pot posar en evidència.

Fragment de la conferència “La imatge personal i la moda” de Joaquim Alcàzar, pronunciada al centre de documentació i museu tèxtil de Terrassa

Translate »