L’evolució del caràcter català

fragment

Acostuma a ésser tan ferm el català en la seva projecció personal, sap valer-se tan bé per si sol que no cerca en els seus líders l’home fort que simbòlicament esdevé el protector. Fins aquí això seria una virtut, si escollís el dotat, sense exigir-li que, màgicament fos un superman; però, com que, col·lectivament, els catalans no hem reeixit amb la mateixa valoració i el mateix èxit amb què, quasi sempre, sabem fer-ho en un pla individual, tendim a imaginar-nos febles els nostres homes de govern, ja que, les possibilitats col·lectives, les considerem tan trencadisses i lligades amb quatre cordills que, inconscientment, transferim a les persones que les representen un to un xic pioc i esllanguit, per no dir xacrós. Ens costa de representar-nos els nostres líders plenament capaços. Hom vol veure uns líders que hom pugui protegir. El bescantat paternalisme del líder, a Catalunya, s’esdevé al revés. A la nostra terra sempre troben seguidors aquells que vulguin governar-nos a base que els emparem. No se’ns fa estrany que quan un no sap on deixar-se caure mort, com a recurs, vulgui dirigir-nos. Àdhuc qual el líder del país triomfa plenament no sabríem pas veure’l mancat d’un aire lànguid.

He fet una anàlisi psicològica de la màgia que Macià exercia sobre els catalans. Es pot constatar que, bona part, provenia de les motivacions de voler ajudar el símbol feble. El Macià triomfador, hom el veia sincer, abnegat, idealista… però també delicat i envellit. Llavors, la nostra gent s’afanyava per protegir-lo. S’endevinava en el mirar de la multitud de seguidors que l’aclamaven: «L’avi, que no es refredi». «El president, que no es cansi.» Si en ple discurs Macià vacil·lava i no li venia a la memòria la paraula que volia dir, el públic amatent, li suggeria el mot. La mateixa forma d’anomenar-lo «avi» ja implicava l’estat d’esperit col·lectiu que descrivim. Els líders, ¿no sabem revestir-los d’una altra mena de força? En aquest sentit, li cal a la gent catalana replantejar-se molts arquetips. Car, si no rectifiquem la tònica, podem intensificar els posats de poble dissortat. I correm el risc de no veure més models amb força de guia que us cantants d’aire desvalgut que es planyen, bo i acompanyant-se amb la guitarra. Per la mateixa transferència de valors entre líders i comunitats, a casa nostra quan el directiu és imposat artificiosament – el català no ésfàcil de dominar – no és estrany que tingui l’aire, recordem Lerroux, 1 d’un domador de circ.

 

Carles. M. Espinalt. Obra Escrita. El Llamp, 1987. Pàg. 254-2551
Vegeu de l’autor: Tarannà Lerrou

Translate »