L’home i la veritat

No donem a la veritat més mèrits del que es mereix. La causa que ens fa lliures no és la veritat, sinó el caràcter. Sense un caràcter ferm, qui pot encarar-se amb la veritat i, en conseqüència, qui pot ser lliure? Si fins i tot s’ha definit que el coratge – tal com puntualitzava Jean Jaurés – “consisteix en cercar la veritat i dir-la”. Intentar-ho, qui s’atreveix? El mateix autor de la frase és un exemple de com dir la veritat comporta perills molt greus ja que un dia de l’any 1914, en un cafè de París, fou vilment assassinat. És o no per pensar-s’hi? Noteu que no hi ha pressa a difondre la veritat: millor que en parli un altre. Sovint esperem que la propaguin els borratxos o creiem que, per treure’ls mèrits, estan borratxos els que tenen prou valentia per propagar-la. No és gens temerari pensar que si des de l’antiga Grècia fins ara hi ha hagut un nombre considerable d’escriptors alcoholitzats no és per la dèria de trobar una major inspiració, sinó per l’afany de tenir prou empenta per poder exposar les veritats que contemplen. Però no ens fem il·lusions: ni ebris, ben pocs s’arrisquen a dir la veritat.

Copsar-la és difícil o esporugueix, per senzilla que sembli la veritat. Els mateixos artificis que la persona necessita per sobreviure i afirmar-se – tal com definim des de la psicoestètica – fan que entre l’home i la veritat el malentès campi per on vulgui. Prou que ens omplim la boca de paraules sonores. Citem Aristòtil i no parem de repetir: “Sóc amic de Plató, però ho sóc més de la veritat”. Amb tot, entre la veritat i jo com a mínim hi ha la buata que em fa més corpulent d’espatlles. Mancat de formació psicoestètica, l’home no distingeix de manera clara mentida, artifici i veritat. En certa manera els nostres mateixos artificis ens situen en una terra de ningú entre la mentida i la veritat. Un que volia saber si Francesc Pujols creia el que escrivia o enredava la gent que el llegia va preguntar-li: “Quin paper faríeu si, en un judici, us obligaven a posar la mà damunt la Bíblia i us reclamaven: juro dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat.” “Tindria por abans d’obrir la boca – concertà Francesc Pujols – ja tingués el cap ple de tinya. No repareu a mirar-me. Sóc més fatxendós que les filles de Sió”.

Fragment de la conferència “L’home i la veritat” de Carles M. Espinalt

Translate »