Propagació col·lectiva d’un procedir

SardanaPalauGeneralitat_9080Sovint, en el nostre viure, encara no estem convençuts d’una cosa, però ja comencem a instal·lar-nos en els canvis que comporta. Ens movem per actituds i situacions personals, però també per una dinàmica renovadora que té un abast col·lectiu. Per insinuar les interrelacions psicològiques que ens motiven, s’ha dit moltes vegades que els homes són com cireres en un cistell, que estan entortolligades entre elles; però els homes tenim, entre altres coses, sobre les cireres, una mobilitat constant que transforma posats i condiciona accions. Tots hem vist que només un petit gest ens pot mobilitzar. Noteu en un carrer un home que tresca de pressa i decidit; ja veureu que no triga massa a posar més rapidesa en els peus d’alguns dels qui li passen pel costat. En un altre cantó observeu una altra persona que mira fit, i amb gest tens, cap a un lloc determinat; tot seguit té imitadors amb la vista plantada cap a l’indret on ell esguarda. Vivim en un clima de contagi psíquic. Si no existís o només pogués abrandar o enfurismar, no ens podem referir ni a les evolucions de les modes ni a les tensions de les psicosis col·lectives en parlar dels canvis de mentalitat. La base de les transformacions, siguin sobtades o vinguin planeres, s’aferrin a una llarga durada o passin volant, no s’experimenta, en la majoria dels casos, a través de conviccions sòlidament fomentades, sinó com a conseqüència de la mobilitat de posats que el ritme de contagi imposa. Per això és tan difícil de crear-se un criteri personal consistent, si hom no comprèn la dinàmica social que ens somou. Hi ha qui està segur de tenir un ferm judici, i, per no saber estar a l’altura de les transformacions ni copsar- ne la transcendència, opina de manera personal, no hi ha dubte, però també amb conceptes ben anacrònics sense saber-ho. Altres, per no quedar «endarrerits», s’apunten a l’última notícia sense demanar més garanties. Si és de savi canviar d’idees, també és de savi seguir pensant en tot moment. La tasca no és fàcil, ens podem quedar a mig fer.

Normalment jo classifico els tipus humans en quatre grups – entre ells es dibuixa la dinàmica psicològica que encomana el desig de canvi –; em permetré de presentar-los amb els noms següents: inquiet, mimètic, ponderat i desplaçat. La sínia del viure i les transformacions del seu rodar, les veureu presidides sempre per l’acció i la forma de moure’s d’aquests punts cardinals de l’actuar col·lectiu que tenim els humans i del qual ningú no s’escapa.

La gent del primer grup, els inquiets, són persones de tendència apassionada que es complauen en tot allò que tingui un sentit renovador. Amatents a la modernitat. Molt sensibles als canvis. Delerosos de viure i de cercar nous al·licients a la vida. Manifesten tenir bona adaptabilitat i poques rutines. Posen molt d’entusiasme en les noves pensades. S’il·lusionen de forma abrandada. Comprenen, estimen, detesten, critiquen, i molts voldrien emular els caps de brot que en cada moment traspunten en la societat, i que sempre són gent del seu mateix ritme, encara que tinguin, en molts casos, més intensa creativitat i preponderància de geni que els inquiets que no acaben de singularitzar-se de manera molt destacada.

Classifiquem amb el nom de mimètics el grup de gent que no genera en si dinàmica suficient per a determinar-se amb intensitat, però sí que són molt sensibles a tot el que facin els altres. Sobretot es deixen portar per la passió que noten en els inquiets que amb llur mobilitat i entusiasme exerceixen sobre el mimètic una forta suggestió. No vol dir que, de mimètics, no ho puguem ésser tots una mica, però els qui reconeixerem pròpiament com a tals ho són molt més, per no generar cap contrapès en la manera de conviure i mobilitzar-se davant la vida. El mimètic és fàcil de reconèixer, perquè, quan no està sota les influències d’un inquiet que impulsi la seva capacitat d’acció, resta aplanat i sense una dèria visible. Com si reposés avorrit. Això fa que sigui més sensible que els altres tipus descrits a canvis radicals i ràpids estats d’ànim. En les psicosis socials representen un paper molt important, perquè acostumen a obrar amb un fort engrescament, però no reflexionen ni es repensen de forma tan oportuna com els inquiets i els ponderats, dels quals parlarem tot seguit, i que són sempre més cauts.

En efecte, en el tercer grup, hi podem posar els homes que coneixem amb el nom de ponderats. Són persones que tenen sempre un gest propi del qui creu que davant la vida, abans d’actuar, li cal prendre moltes precaucions. De tant assegurar- se’n són irresoluts. Amb tot, no és pas simple raonar o pura indeterminació el que elsfrena, sinó una qüestió de dinàmica més lenta i no tan imperiosa com els inquiets. El ponderat dóna la impressió d’ésser un tipus humà més equilibrat que cap. No se sulfura ni s’impacienta; però, a la pràctica, malgrat la seva serenor en la forma d’obrar, no mana mai res o molt poca cosa, ja que les seves accions, tal com les veurem després en un cas real, sempre queden condicionades a pautes que marquen els inquiets. Hom podria dir, per centrar situacions que la Història la fan els inquiets, i que els ponderats es limiten a comentar-la. S’ha dit (però no s’ha sabut descriure com és) que, la societat humana, sempre la regenta i promou un tipus determinat d’home, tingui la ideologia que tingui. Sant Pau obrava amb el mateix delit quan perseguia cristians que quan evangelitzava. La vivacitat i la vehemència sempre està amb els inquiets, i, a tot estirar, amb els mimètics que abranden llurs posats i fets. Els altres fan d’espectadors. Els antics, d’això, en deien una qüestió de temperaments; allò que no sumaven en les seves valoracions psicològiques era la vinculació, l’atracció i la transformació que entre temperaments, i per contagi, s’experimenta. Ells no veien sinó uns tipus físics – els grecs ja parlaven d’un biliós, d’un sanguini, d’un nervis i d’un limfàtic. És talar curt. Crec que per sobre de tot és una qüestió d’intensitat vital, de gràcia en el gest i de la «vida» que entre si la gent es dóna. La veu popular, quan li cal definir una persona en el sentit de si farà o no carrera, no tendeix a referir-se al tipus físic – si està groc o peta de vermell, si és alt o està gras –; tampoc no al·ludeix directament al talent. Té una forma de vaticinar-ho que esmenta plenament la dinàmica psicològica. Així, la veu popular nega les possibilitats de molts homes només dient-vos: «No farà res, és molt parat». Del qui creuen apte sentencien: «Farà carrera, és molt llest», o sigui tot el contrari de lent i ensopit. Gairebé una qüestió de ritme.

Finalment, ens hem de referir al quart grup: les persones de dinàmica desplaçada en relació amb el corrent general que segueixen els altres dins la tònica de conducta abans definida. Són els desplaçats els qui marquen el pas a contratemps i de manera atabalada. Tenen un procedir poc espavilat. Tendeixen a quedar marginats com aquell que no sap com posar-se a la dansa. Mai no se sap ben bé si els han encauat unes mans despòtiques o si són ells mateixos que manquen d’esma per reactivar les seves accions. Sovint hi ha un xic de totes dues bandes. Amb tot, una de les característiques dels canvis actuals de mentalitat és que els desplaçats cada vegadasón menys malgrat ésser molts encara. El mateix ritme que comporta la motorització – sobretot l’automòbil – configura una dinàmica més intensa. El «Ja-Farem», cançoner i sapastre, és un tipus humà que comença a perdre’s àdhuc en la seva versió més pintoresca.

Els quatre tipus i el contagi que vincula llur dinàmica psicològica, els podem veure d’una manera més palesa a través d’un exemple: imaginem-nos que sorgeix una nova moda. Posem una moda femenina i, concretament, un tipus de faldilla molt curta. El grup dels inquiets, tan bon punt apareix ja es basqueja per portar-la. Si no pot, l’home inquiet s’impacienta. Sembla que li manqui temps. Posats a ésser dels primers, usa la nova moda amb satisfacció, bon ritual i marcada complaença. Els mimètics suggestionats – com dèiem abans – per la força dels primers no són mai tocatardans a copiar la moda escampada pels inquiets. Entretant, els ponderats, que ja comencen a viure instal·lats dins el concepte i el model difós – en el cas de la faldilla molt curta les dones ponderades – no solament no la porten, sinó que fan afirmacions que, allò, no s’ho posarien mai, car és immoral, queda estrafolari, no resulta elegant i no és propi de persones serioses. Tenen raonats comentaris que mai no fan amb vehemència, però remarquen persistentment que no estan d’acord amb aquella forma de vestir. Diríeu que, a unes persones que han sospesat d’una manera tan meditada el seu criteri, no els pot fer trontollar ningú les conviccions. Però esdevé que, a mesura que van imposant-se entre els tipus humans inquiets i mimètics, les faldilles molt curtes, cada dia se’n veuen més pel carrer. Arriba un moment que ja sembla molt natural el fet. Són tantes les dones que les porten…! Llavors, les ponderades comencen – la freqüència d’ús per part de molta gent els acaba fent el model familiar – a posar-se les faldilles molt curtes, car s’han tornat «naturals». Ja no les troben tan immorals i comencen a veure-les de caient elegant. És curiós: la tendència a trobar normal allò que es generalitza és la deficiència tàctica del ponderat. És cert que mai no és precipitat; és precís i cerca sempre molts argument per refermar els seus judicis; però, en voler que siguin tan abundosos els punts de referència, li frenen la base operativa per poder fer les coses amb sentit d’anticipació. D’ací que els ponderats no portin mai les brides de la Història i que visquin sempre dels climes de «naturalitat» que els han creat els inquiets, encara que a l’hora de començar a moure l’ambient els considerin artificiosos,tabolaires i extremistes. Per la manca d’audàcia per part dels ponderats, a la vida gairebé tot neix d’una situació extremista. Van a remolc, malgrat la seva serenor de judici. I el procés es produeix amb els factors econòmics, que participen també en la Història, o sense. Per això, quan els ponderats són rics, paguen però no manen. En contra de la primària valoració de la Història, que voldria fer creure que el qui paga sempre ha manat. Els inquiets sempre tenen la paraula. Amb tot, si són inquiets que paguen en tenen més. Punt, aquest, on comença el poder econòmic. Entretant, els desplaçats – per seguir dins el nostre exemple – ni s’assabenten de tots aquests tripijocs. Quan la faldilla molt curta ja penetra plenament en els tres grups primers i té una generalització d’ús que ningú no posa en dubte, ells, els desplaçats, comencen a copsar-la i es decideixen a portar-la també, però aquest moment coincideix sempre amb l’hora que els tipus inquiets ja han descobert una altra moda i es preparen a seguir-la; els mimètics es desperten també per copiar-la, i els ponderats, sabedors del cas, ja fan el llamenc dient que no la seguiran pas.

Retorna el mateix ritme psicològic. Si certes modes o més d’una novetat social que hom voldria implantar fracassen i no «agafen», és perquè no han seguit el ritme del contagi a través dels seus graons normals. Han volgut obrar al marge dels inquiets, cosa que sempre equival a no «fer història». Si operem per interessar als ponderats directament, seran tímids per a prendre determinacions. Si encarem els mimètics, els faltarà l’animació dels inquiets. Farem poc passos. D’ací que sigui tan difícil canviar el procedir de la gent. Si encara no s’ha trobat la forma infal·lible de mobilitzar les multituds, és perquè els inquiets, que, en definitiva, marquen la pauta, tenen una manera de fer que no es deixa convèncer amb facilitat, per ben situats que estiguin els aparells de televisió que proven de decidir-los. Els inquiets volen novetats, i no sempre n’hi ha. I, quan hi són, procuren triar-se-les molt més que no sembla. Per més diners que esmercessin – els de la televisió – en una campanya de propaganda anunciant barrets, no en vendrien o en vendrien ben pocs, si els inquiets estiguessin en una dinàmica psicològica on es remarqués que la moda és lluir la cabellera. Constatat l’aspecte anterior, veiem que la dinàmica psicològica dels canvis de mentalitat no para en aquest punt. Té un altre front. Si existeix una dinàmica dels «quatre tipus bàsics», també hi ha una evolució rítmica de les edats. La vida té unimpuls entre generacions que transforma la manera de procedir. Si el joc de tipologies, suara descrit, dóna una mobilitat ben definida a les evolucions del viure, l’afany d’afirmar-se de cada generació crea un nou corrent psicològic a mesura que noves fornades humanes arriben a la vida adulta i, altres, van perdent braó, gastats pels anys. Això, com tot fet de dinàmica psicològica, també es manifesta en la gesticulació. Així, quan es perd la facultat d’aprendre els passos d’una nova dansa, gent més jove li diu que la seva manera de ballar és passada de moda, i ell mig es disculpa afegint que «balla com abans». L’hi situen, i ell situa una fita en el caràcter dels temps. Amb tot, en la nostra època tan dinamitzada per la tècnica, presenta, sobre la doble línia on es mou l’evolució i el ritme humà, caires peculiars; adés imposa una marxa molt ràpida als canvis, adés fomenta contrasentits en la forma natural de realitzar-se l’evolució entre generacions. En un dels meus llibres he tingut ocasió de concretar i escriure: «Ningú no pot negar que el major vigor dels humans i la major capacitat de rendiment que manifesten fins a una edat més perllongada condueix l’home de vuitanta anys – en termes generals – a viure la vida com abans el de setanta; el de setanta, com el de seixanta; el de seixanta, com el de cinquanta; el de cinquanta, com el de quaranta; el de quaranta, com el de trenta; el de trenta, com el de vint, i, al de vint, li queda el camí tancat… No té altra opció: o s’infantilitza de nou o adquireix una actitud més o menys beatnik» .

Ara em resulta imprescindible de reproduir aquesta observació per recordar millor que cada dia es fa més necessari que hom trobi la fórmula de fer compatible un viure més perllongat que el progrés ens permet amb una promoció social no tan tardana dels joves, car la plenitud i vigoria – més o menys de farmàcia si voleu – de la gent madura actual tendeix a no deixar situar l’home jove. Hem allargat la vida humana, i el fet, per singular i agradable, ens enlluerna fins no deixar-nos veure el que també té de tap en el viure dels joves. Mai com ara l’home jove no havia tingut la sensació de tenir el camí interceptat. D’ací que tingui, sovint, un posat de persona oprimida encara que sigui fill i nét de potentats. Com si això no fos prou, tot i que no vol que sigui dit, té major competència en les promocions que pugui fer, car la dona moderna també aspira a llocs socials que no siguin de «segon sexe». En la suma d’aquests dos fets hom pot trobar una bona part de les motivacions que atien certesactituds juvenils característiques dels canvis actuals de mentalitat. Això també es manifesta en el terreny de les modes – on es demostra de nou que les modes són la bandera del caràcter del temps –: mentre abans eren els joves que volien anar vestits com els grans «per fer més l’home», ara és la gent madura que frisa per anar vestit com el jovent, «per rejovenir-se». El canvi de línia imitativa intensifica el descrèdit de l’experiència que en un altre lloc hem estudiat. Ara bé, el fet traduiria per si sol que s’ha frenat la marxa – o quasi invertit la direcció – en la dinàmica de les generacions. El procedir del nostre temps té en aquest problema el seu conflicte més singular.

 

Carles M.Espinalt. Obra escrita. El Llamp

Translate »