Psicoestètica de l’autoritat

obeliscLa dimensió del concepte “autoritat” tendeix a quedar imprecisa i mal definida perquè és difícil que se’n pugui garantir de forma satisfactòria la procedència generadora o no se li sàpiga donar un bressol amb prosàpia. Si els orígens que poden fer o no fer legítima l’autoritat en tota la seva extensió resulten enterbolits o es discuteixen de forma molt controvertida, troba la seva inicial motivació en què el mot “autoritat” deriva d’”autor”, o sigui, qui és la causa primera d’alguna cosa o fet. Causa primera que no sempre, quan es refereix a homes amb poder governamental, és de massa bon explicar o té algun pecat inconfessable que reclama tapar-se amb un vel més gruixut i espès que una manta, i amb precaució de posar-n’hi encara alguna més a sobre. No sempre és còmode escatir el “com”, el “que” i el “quan” de la naixença de l’autoritat. Potser no s’esmenta massa en veu alta, però per dins es noten les reticències.

Àdhuc està molt estesa la creença que es falseja el principi que hauria d’esdevenir la més autèntica i equànime font de govern. A títol orientatiu, resumim-la: l’autoritat “legítima” és aquell tipus de poder que s’exerceix en funció de valors i normes acceptats i atorgats pel poble mateix sobre el qual s’han d’aplicar. Ara bé, coincideixen sempre les peces d’aquest joc?, es combinen sense fer trampa? Recordem que de la mateixa manera que solen haver-hi estats que són l’expressió organitzada d’un poble, n’hi ha d’altres que són de certs pobles llurs opressors. Qui regeix sobre qui i en funcions de què? Ni en el millor dels casos resulta fàcil saber fins a quin punt és legítima una autoritat. Sovint no es troba altra forma de legalitzar-la que la demagògia o el cop d’efecte. Es cerca l’enlluernament que ofusqui les facultats psíquiques dels qui podrien jutjar-ne amb tots els ets i uts les procedències. Això es veu encara més clar quan en fem una anàlisi psicoestètica. Per on volen que comencem?

Fixem-nos en la proliferació de columnes, arcs i obeliscs com a peces fonamentals de l’arquitectura que decora amb pedra picada la imatge de l’estat. La seva abundor embafadora, com si posats a posar columnes mai no els hivingués d’una, sorgeix de la necessitat de mostrar-nos d’aquest mateix estat la consciència i la fortalesa dels suports que l’autoritat ostenta. Volen puntualitzar que l’autoritat està ben arrelada i és molt massissa. I, per si no fos prou, notin que contínuament es conjuguen a nivell d’autoritat els verbs “vestir”, “investir” i “revestir”. No es pot ser autoritat si no es té cura en el vestir. Quan a una persona se li confereix poder cal investir. I arribat un ritual solemne encara s’haurà de revestir perquè es destaqui amb tota la força possible mitjançant bandes, medalles, etc. Així, acaben d’elegir un papa i gairebé els falta temps a tots els cardenals per a revestir-lo amb el vestit que comporta la dignitat de la qual l’han investit. Per això en una sagristia a prop de la Capella Sixtina hi roman un sastre a punt de posar-li la sotana blanca. Com si els mateixos cardenals es poguessin confondre si el veien per unes hores més amb una indumentària igual a la de tots ells.

En general, els pobles tenen de l’autoritat un concepte primitiu o eteri, però quasi més precís, real i ajustat. Així, els espanyols creuen que l’autoritat no es pot exercir bé sense un to de conqueridor i un gest que abassegui. Confonen autoridad amb cojonidad, encara que aquesta paraula, que els acabo d’inventar, de moment no figuri en els diccionaris, però amb un xic de paciència tot vindrà. Personalment em veig prou jove i amb prou temps per endavant per acabar constatant la seva inclusió als diccionaris. Hi fa més falta que moltes que ja hi són. Siguem realistes i no s’esgarrifin si no miro d’anar-hi amb embuts: el màxim elogi que els espanyols poden fer a un home d’estat no és ponderant-ne la seva eficiència de govern, sinó aprofitar algun gest de les seves actuacions i poder recalcar: “els té quadrats”. És a dir que, amb una versió primitiva i molt arrelada del concepte, en fan de l’autoritat una qüestió de pantalons ben ajustats que marquin clarament certes formes que amb una absurda aplicació de la Geometria fins voldrien veure de figura excepcional. D’antuvi, amb vot o sense, queden descartats dels llocs de govern els calçasses.

El mateix filòsof Ortega y Gasset va donar una simplista però reveladora versió de la manera de comprendre els espanyols l’autoritat i l’estat en un assaig que titulà El origen deportivo del estado. En la referida obra considera que l’estat va néixer de l’afany que tenien certes tribus d’anar a robar les donesd’altres tribus veïnes o llunyanes. Puntualitza textualment Ortega y Gasset: “Las hordas no toleran impunemente la sustracción de sus mujeres. Para robar- las hay que combatir y nace la guerra como medio al servicio del amor. Pero la guerra suscita un jefe y requiere una disciplina: con la guerra que el amor inspiró surge la Autoridad, la Ley y la Estructura Social”. Segons aquesta versió, va ser el robatori el que obligà els homes a organitzar-se d’una forma més sistemàtica. No cal dir que un procedir d’aquesta manera més que qualificar-lo de deportivo fóra millor anomenar-lo “l’origen delictiu de l’estat” perquè aquí l’autoritat i l’estat es fonamenten en el saqueig. Si un filòsof de la saviesa d’Ortega y Gasset ja les engalta així, què no faran els que es passen tot el dia ideant golpes de mano? En concret, seguint el nostre estudi psicoestètic, observem dels espanyols que l’autoritat la confonen amb la conquesta, i fan de la conquesta l’essència del prestigi. Les coses no els plau “guanyar-les” sinó tomarlas. D’aquí que els seus governants autocràtics sempre tendeixin a veure’ls més autèntics i amb més solera que els democràtics. En aquest sentit estan molt lluny encara de ser gent equilibrada. Els catalans, que sempre som més legalistes alhora de valorar l’autoritat, possiblement pel mateix neguit i nostàlgia de veure com se’ns trampegen totes les nostres autèntiques legitimitats, tot i tenir un concepte més just d’allò que caldria que fos realment l’autoritat, per no poder exercir la que conceptuem nostra acabem idealitzant-la d’una manera etèria però al mateix temps que ens revolta i ens frustra que no puguem evitar l’adulteració del concepte “autoritat” que amb ben poca elegància veiem que ens fan cada dia a davant del nas. Remarca Josep Pla que els catalans no han pogut sentir mai el plaer de l’autèntica autoritat. La que contemplen és estrafolària i afegeix Josep Pla amb paraules que citaré de forma textual: “És per aquesta raó que el poble català, que de l’autoritat només n’ha conegut un burocratisme sovint dissolvent, generalment ignorant, sovint foraster, viu enmig d’una anguniosa incomoditat, sense confort polític.”

Pocs pobles com el nostre experimenten més el desig de tenir la pròpia autoritat, però també poques nacions dubten o les han fet dubtar més sobre la seva pròpia capacitat per esdevenir autoritat no dependent de ningú que nosigui d’ella mateixa. L’absurditat de molts politics sucursalistes, malgrat llurs manifestacions de catalanitat, té l’origen en aquesta confusió que els fa dubitatius i indecisos a cada pas, i deixin-m’ho dir amb la forma més clara que tenim de dir-ho, encara que no sigui gens purista: “els fa uns cagadubtes”. La Psicoestètica insisteix i torna a insistir que en la projecció de la imatge humana, al marge de les fonts que puguin generar o legitimar l’autoritat, no és pas possible exercir-la amb el mínim d’èxit si hom no pot alliberar-se de l’aire de dimitit, la ganyota de fer l’orni, la magarrufa de la incomoditat i el posat de nouvingut. És més, Carles M. Espinalt ho diu amb una sola frase: “Mai no se’t veurà autoritat en res si abans d’exercir-la no saps ja revestir-te del to i del gest que reclama”.

Joan Subirats

Translate »