Psicoestètica dels uniformes militars

Entre els signes que configuren la imatge d’un estat, predominen els uniformes militars que s’apliquen a tota la gamma de cossos armats. Si diem que el moviment es demostra bo i caminant, em valdré per ser el més objectiu possible, posat a parlar dels uniformes militars i policials, d’un estudi pràctic que vaig realitzar per encàrrec de la Generalitat de Catalunya amb la finalitat de cercar un vestit adequat per a la Policia autonòmica. Estudi que no va ser comprès per manca de la deguda preparació de les persones que havien de valer-se’n. Manca de preparació que, per no creure els consells d’un especialista, ha generat aquesta forma avortada de vestit, sense cap ni peus, amb el qual han uniformat, lamentablement, a les noves promocions de mossos d’esquadra. Quins eren els meus consells de sastre i tècnic en Psicoestètica?

Permeteu-me mencionar-ne algun.

Tot uniforme ben realitzat i ben interpretat determina en bona proporció l’esperit del cos. Si no es fa viure la simbologia de cada un dels seus detalls i les adients motivacions que comporta un vestit amb finalitats especials, pot resultar un fracàs, fins al límit de donar una imatge pèssima al propi usuari. Un exemple el tenim en les indumentàries de la dita policía nacional. D’aquí que una de les tasques psicoestètiques del sastre realitzador dels uniformes sigui argumentar i ensenyar, a través d’unes oportunes conferències, les formes i cerimonials moderns i peculiars de posar-se el referit vestit a les persones responsables de la formació dels elements que integrin el cos. En aquest sentit, un cas ben realitzat, amb l’ajuda de l’estudi psicoestètic, el podem contemplar en la Policia basca.

Tot cos reduït en nombre de persones que l’integren, necessita uns uniformes que per la seva qualitat i hàbil disseny compensin amb un aire d’eficiència el complex de ser una entitat petita. Cal un vestit que d’entrada ja doni una major sensació de respecte, un aire de millor sofisticació tècnica i una impressió d’estar a la page. Observi’s exemples de cossos policials reduïts en nombre de membres: la seva forma peculiar de singularitzar-se i presentar-se.

Tractant-se d’un disseny psicoestètic, vol dir que el tipus de vestit projectat no respon pas al gust personal del seu realitzador, sinó que interpreta l’inconscient col·lectiu del poble català (en aquest sentit s’han fet les enquestes psicoestètiques oportunes entre nadius i immigrats per experimentar reaccions i contrastar criteris). Ha pogut constatar-se que a través d’aquest uniforme fins i tot es caracteritza el tarannà català. És a dir, quan la gent veurà un policia pel carrer amb el referit uniforme, sentirà que està a Catalunya. En tot uniforme de la policia – segons les normes més generalitzades en un pla internacional – es cerca que, sense discrepar plenament d’unes maneres que són comunes a tot cos uniformat, agafin unes peculiaritats que puguin ser diferenciadores de la comunitat a la qual serveix i defensa aquell cos. Així, quan veiem un gendarme ens creiem estar a França o quan contemplem uns bobbies tot seguit ens ve a la memòria Gran Bretanya. Només un nombre molt reduït de persones enquestades, que no passa del tres per cent, ens ha reaccionat amb temors i recels davant de la meva proposta de vestit – uniforme.

Sí, la principal funció i finalitat d’un uniforme aplicat a la Policia autonòmica catalana té com a destí primordial protegir els ciutadans, donant- los una imatge de seguretat, confiança i tranquil·litat. En aquest sentit, fins i tot s’ha de procurar que destaquin les línies horitzontals del vestit i que la combinació de colors doni un aire vivificador. Fer un uniforme apagat i mediocre seria com retallar-nos nosaltres mateixos poder. El meu disseny no està pas en desacord amb els drets que ens confereix l’Estatut. S’adapta plenament a les normes, però cerca la joia i la satisfacció de veure’l o de voler- lo portar. Àdhuc en l’enquesta realitzada s’ha pogut detectar que estimulava la vocació professional de molta gent del país vers un cos armat.

Seguint les motivacions psicoestètiques abans referides, el color apropiat és d’un to blau, però no pas un blau que tiri a negre. Els colors i les línies d’un uniforme no poden fomentar equívocs. S’han de notar de manera categòrica. No podem confondre els uniformes de la policia amb els vestits “camuflatge” dels soldats que realitzen maniobres de guerra. És un error que la policia uniformada no es destaqui bé del seu fons ambiental, ja que, en si, la seva presència ha de respondre a una tàctica contrària al procedir de la policia secreta. Per altra banda, els colors i les línies del meu disseny no poden pasconceptuar-se extremistes. Compari’s amb el color vermell de la Policia basca o el verd de l’alemanya.

Per altra banda, si l’ensenya de la Policia autonòmica de Catalunya es limita al simple escut de la Generalitat, poc crearà la sensació que cal conferir a un cos de policia. L’escut de la Generalitat de forma ovalada és propi – segons ens indiquen els llibres d’heràldica – d’emblemes de casades, d’eclesiàstics i d’abadesses. És un grafisme molt emparentat amb la naturalesa femenina que, fins i tot, pot resultar massa pacífic. Caldria compensar-lo amb un escut paral·lel i de traç angulós que, combinant-se amb el dibuix d’un braç, esdevingui la figura de la defensa del mateix escut de la Generalitat. La combinació de valors cal recolzar-la amb algun signe tradicional de Catalunya. En aquest sentit, crec que res millor que l’evocació – feta de manera esquemàtica i simplificada de línies – del braç i escut del Sant Jordi d’Argent del segle XIV que es conserva en el Palau de la Generalitat. La combinació donarà la sensació de defensa i respondrà plenament a l’esperit bel·licós de Catalunya que sap respondre virilment a qui l’ataca, però que, com va descobrir l’historiador Ferran Soldevila, no és mai agressiu ni provocador.

Donada la funcionalitat que cal que inspiri en la policia moderna, la jaqueta que s’empri ha de ser curta, per a permetre tenir la mobilitat suficient i la gesticulació idònia que reclamen les activitats pròpies. Cal destacar la sobrietat i senzillesa del meu disseny, fins i tot en queden amagats els botons, res de vint-i-un botó. Per altre costat, interessa repetir en la jaqueta el símbol de les quatre barres com gravades, sobretot en la zona de l’avantbraç, per a demostrar que també són elles les que condueixen l’acció de la mà del guàrdia i, de passada, han de donar el relleu de mínim galó al final de la mànega, característica sempre necessària en un cos jerarquitzat. El coll de la jaqueta caldrà completar-lo amb una peça de vestir interior de tipus coll – cigne, mai servir-se de camisa i corbata que crearia una manca de vinculació social entre la policia i la joventut catalana i restaria força de futur a les característiques del nou uniforme.

Imprescindible usar botes car inconscientment confereixen major seguretat. És bo observar que el calçat és un dels punts més màgic, del moltmàgic món de les indumentàries humanes. Fins i tot són moltes les expressions populars del nostres poble en les quals s’intenta demostrar que quan falta el calçat comença el mal destí. Seria un error posar sabates en lloc de les botes de la Policia autonòmica catalana. Les persones poc assabentades de l’evolució de les modes i la seva repercussió en la configuració de nous tipus de vestit – uniforme, poden creure encara que les botes són un signe del més exaltat militarisme. Una deducció així seria com confondre els pantalons amb la masculinitat, quan un 70% de les dones els porten ja com a vestit propi. Caure en prejudicis d’aquesta naturalesa seria cometre una imperdonable equivocació, car la bota cada dia està més generalitzada entre la gent. Atès que la popularitat de les botes és tan ampla, calçar sabates a la Policia autonòmica catalana seria posar-la en inferioritat de caracterització personal davant de gairebé una majoria de ciutadans amb qui es creuarien pel carrer. En certa manera – per si queda algun prejudici – les botes estan dintre la tradició democràtica de Catalunya, car aquesta mateixa combinació entre pantalons i botes, que considerem la més apropiada per la nostra Policia autonòmica, fou adoptada per l’exèrcit republicà l’any 1937, en plena guerra contra el feixisme.

En fi, sense anar més lluny, el meu estudi pràctic serveix de prova ben palesa de com un uniforme pot conferir caràcter, fins a poder-se afirmar que el seu encert o el seu desencert potencia o minimitza la imatge d’un estat.

 

Joan Estadella

Translate »