Psicoestètica presentació, per motivació i promoció

DSC_9571_836fPresentació de la psicoestètica

L’estètica tradicional i la nova – la ciència estètica de cap a cap – ha limitat l’abast de la seva acció a les realitzacions humanes. Vol manifestacions que es deslliguin de la persona. Es limita a la plasmació, missatge, mèrits i comentaris d’una obra artística, però es descuida l’home mateix. Com si ell en restés exclòs, si no està actuant a l’escenari d’un teatre. Això ens pot donar molta llum sobre la rara paradoxa que, a l’estètica, mai no li acabin de sortir els comptes. Tard o d’hora es justifica amb la dita: contra gustos no hi ha disputes. Fins Kant se’n servia. Per aquest camí els curts d’estatura s’embadaleixen si contemplen quadres grans; els llargaruts col·leccionen miniatures; els epicuris poden trobar bellesa en una natura morta, i els estoics, en les estampes que descriuen tortures. Si es mou entre opinions contradictòries l’estètica és conseqüència del fet que l’home és, per a l’home, la primera obra d’art. Almenys voldria que fos així. De fer goig i valorar-se la figura, ningú no se’n pot sostreure. Tots ens veiem al centre d’alguna decoració. Per petita que sigui, hi regnem. I la gràcia està a regnar-hi, no pas en la dimensió que té. La gent actual que supera Narcís en el plaer que sent davant l’espill, menys que mai està disposada a perdre el setial de la figura. Diem: porta un rei al cos i ens cansem de comptar reis. Potser perquè els miralls són més penetrants i tenen més finor les pomades que hom es posa ala cara. ¿Qui no es troba alguna gràcia?

Han estat definides les quatre esferes de l’estètica – recordem la classificació de Meumann: primer, l’activitat de la creació artística, o sigui l’obra d’art; segon, el plaer que l’obra d’art proporciona; tercer, els judicis de valor que li donem; quart, la cultura estètica que fomenta. Enumerats els conceptes on s’aplica la paraula estètica, notem fàcilment que res no es diu de la mesura artística del físic mateix i de la perícia esmerçada per a incrementar la pròpia bellesa o fer-la notar. Lukács, per exemple, en el seu llibre Estètica, és benexplícit en la manera de participar i fer-se solidari d’aquesta mancança quan ens afirma que no té interès artístic el propi cos «si no és pressupòsit tècnic per un grup d’artistes (actors o ballarins) a la manera que ho serà per a d’altres en la matèria». Amb tot, el mateix Lukács és imprecís i poc segur de conceptes quan vol concretar el nivell d’actuació humana a partir del qual comença a generar-se l’art. Com si ningú no s’hagués adonat encara que molts homes no són res més que un posat subratllat per la gràcia d’un uniforme més d’un cop farcit de medalles; molts d’altres fan obra lírica dels hàbits que porten i de la coqueteria pudorosa que hi posen; més enllà, no manquen els qui usen l’aspecte personal i els guarniments que es pengen, com un reclam seductor, etc. Remarcat el lapsus de l’estètica, hom pot comprendre que els oficis de la indumentària i de la decoració del propi cos no figurin – encara – entre les belles arts. D’ací que no sapiguem on i com classificar el vestit de la guàrdia vaticana dissenyat per Miquel Àngel quan li analitzem l’obra. En les escadusseres al·lusions que dediquen a les indumentàries humanes els més singulars comentaristes contemporanis de l’estètica apunten petits fets, però no ens en raonen cap. Un testimoni: Umberto Eco ens assegura que la gent considera de mal gust «una corbata verda amb un vestit blau». On rau, però, el motiu? Els Umbertos Ecos no ho saben explicar. Per contrast, en els meus estudis de motivació he demostrat que l’home, inconscientment, defuig o troba que per ell no és escaient de posar-se les combinacions de colors i formes que quan es presenten en plena natura resulten d’una bellesa encisadora, com el blau intens del mar retallat pel verd dels pins i muntanyes. L’ésser humà vol cercar la seva estètica per camins on, d’avançada, no se senti inferior a la natura.

Ara bé, ningú no ens diu com l’home formula les valoracions de la pròpia bellesa i quins efectes li donen o per què s’originen. Restaran sempre incoherents gust i procedir? Per no caure més en l’error, jo reconec i defineixo com a psicoestètica el procés següent: la valoració artística d’un mateix en funcions d’un equilibri vivencialentre l’aspecte físic i el caràcter, menat per l’afany de perfeccionar i presentar la figura de forma agradable, bo i harmonitzant-la amb les modes o amb creences personals.

Carles M. Espinalt. Obra escrita. El Llamp. pàg. 475-477

Translate »