Receptes i realitats

speech-bubbles-fragment-

La realitat és que la crisi del sentit polític dels catalans comença ja en la nostra manca d’expressivitat verbal, per rudimentaris coneixements dels propi idioma, que, sense un estudi escolar, parlem de rutina. La nostra ignorància lingüística, encara que pugui semblar un confondre el fons amb la forma, és un dels nostres principals handicaps per a transformar-nos en homes públics. Tot polític cal que tingui una facilitat d’expressió superior al terme mitjà, pel cap baix, perquè sigui capaç de traduir en paraules allò que són idees entrevistes, però no concretades, per part dels seus seguidors. Cal que sàpiga concretar un estat col·lectiu d’opinió. La falta de domini idiomàtic ens dóna un to d’aficionats i afua indegudament el nostre sentit del ridícul.(1)  Parlar en públic, entre nosaltres, sempre és un calvari. És tan palesa aquesta sensació que molt sovint l’excés de paraules gruixudes que posem en la nostra conversa no fa altra cosa que denunciar un estat inconscient de frustració, per no saber ben bé com dir allò que hom pensa. Molts parlen amb la bona intenció de referir-nos una idea i els surt un altre significat. Dominem poc el sentit de cada mot.

 

Carles. M. Espinalt. Obra Escrita. El Llamp, 1987. Pàg. 267-268

(1)Vegi’s de l’autor: Orígens del carácter

Translate »