Tenim sentit polític? Estètica imatge dels catalans

 -fragment-

Quan parlem amb un dels nostres pessimistes i li diem que, es miri per on es miri, arreu es pot constatar una evident renaixença de l’esperit de la terra, que ben visible resulta la revifalla dels Països Catalans, ens deixa esbravar i, quan hem acabat, acostuma a contestar-nos:

– Sí, possiblement; però no us feu massa il·lusions; ¿no veieu que nosaltres no tenim sentit polític?

En sentir aquestes paraules, mastegades amb fel i recalcades en un to de veu que vol ser inapel·lable, se’ns encongeix el cor. Dubtem: La contestació que acaben de fer-nos, és realitat o tòpic?

No tardem a comprendre que és un tòpic, perquè es repeteix d’esma, sense explicar-nos-en els motius. És una frase feta més que un raonament precís. En el millor dels casos, és una solució empescada per evitar un examen de consciència. Però, si bé és cert que es tracta d’un tòpic, assenyala, d’entrada, per escampat i repetit, un sentiment col·lectiu intens. Un estat d’ànim que per les seves mateixes proporcions revelaria, per si sol, si no existeixen tots aquests altres motius que per sabuts no cal citar, una visible crisi en la sociabilitat dels catalans. Indirectament els fets també són evidents.

Aquesta opinió – no tenim sentit polític – que l’home del carrer amb desdoblaments de pessimista usa a tot estrop té els seus pensadors – no hi ha cap tòpic que no tingui el seu filòsof – que l’han posada en solfa. Són gairebé tots ells teòrics i definidors dels nostres dies, que han confós l’esdevenidor de Catalunya amb la història dels seus fracassos. com si en la nostra Història només hi hagués fracassos i en el nostre futur només pogués dibuixar-se un negre horitzó. Llur criteri, guanyat per l’abundós pessimisme ambiental dels darrers anys, resulta ben diferent i ben lluny d’aquells altres pensadors de dècades passades, que hom podria anomenar «els qui no havien perdut les esperances» i creien alhora en el sentit polític dels catalans.És útil – per situar els fets – d’establir una comparació entre els uns i els altres. Repassem, primer, el criteri d’un optimista. En podríem citar d’altres, però ens quedarem amb el Pare Miquel d’Esplugues, quan diu: «Catalunya, com tot poble, com tot individu substantivament executiu,més que no pas ideològicament divagador, gairebé no sap el que són els obstacles, passant-los amb braó per damunt o bé sortejant-los hàbilment; però, de totes passades, creixent-se gosadament davant les dificultats i àdhuc fent-les concórrer a l’èxit dels seus plans.» (1)

A una gent d’aquesta mena, ¿com els pot mancar el sentit polític? Si som així, ¿quina classe de raonament guia els pessimistes? Algú de nou pot insistir: el testimoni de la Història. Però, ¿per ventura els esdeveniments es repeteixen sempre amb el mateix caient? ¿No és pas un personal fatalisme creure que els nostres fets històrics es calquen els uns dels altres?

Els pensadors d’ara, no tots, però sí una part considerable d’ells, s’han deixat suggestionar pel tòpic pessimista, En citarem dos que donen la pesada. El primer serà Gaziel. ¿Com veu els catalans Gaziel? Aquests mateixos catalans que el pare Miquel d’Esplugues definia com a gent d’un tremp tan ferm que capgirava el fat advers de les circumstàncies. El balanç del nou testimoni és tot un altre: «Catalunya és molt inferior, en tots aspectes, menys en el treball i l’enginy, a la seva germana atlàntica [es refereix a Portugal]. D’ànima, Catalunya en té de sobres, i probablement en tindrà sempre. Però sempre també li ha mancat un cos adient. Mai no sabé forjar-se’l, ni quan els seus reis eren sobirans,perquè Catalunya no té pesada política, ni cohesió orgànica, ni voluntat de potència en les coses espirituals. Això m’ha fet pensar sempre – i ho he dit molts cops – que la millor definició de Catalunya em sembla aquesta: és una ànima en pena…» (2)

Comentaris d’aquest caire gairebé s’haurien de llegir amb aquell mateix posat de cara dels qui us donen el recordatori quan aneu a un funeral. Els pessimistes, quan parlen de Catalunya, sembla com si vetllessin un mort.

(1)
Pare MIQUEL D’ESPLUGUES , Nostra Senyora de la Mercè (Estudi de Psicologia ètnico-religiosa de Catalunya)

(2)
GAZIEL, Portugal enfora.Carles. M. Espinalt. Obra Escrita. El Llamp, 1987. Pàg. 261-262.

Translate »