Transformació de la indumentària

file801293807947-fragment-

En el gest i en la indumentària tendim a igualar-nos. Hom parla cada dia més de la moda «unisex». No manquen els qui s’alarmen i confonen significats. Més que una tendència «unisex», que seria tant com declarar que homes i dones anirem vestits exactament iguals – i tothom estarà d’acord que no som pas calcats –, la preponderància cap a on s’inclina la moda podria ésser identificada amb la paraula «cosex». És a dir, s’intensificarà amb la cura necessària la co-presència dels dos sexes en les pàgines de la moda. Se superarà la sensació que la moda és quelcom exclusiu de la dona. L’home deixarà de fingir el «no ser-hi»… En els vells figurins, ni per casualitat no apareixeria un home. Demà serà molt diferent: la moda tendirà a presentar-se en una constant interrelació entre la parella humana. L’home, que a través de la Història ha demostrat més necessitat d’ornaments que la dona, en els últims segles, per un demagògic puritanisme – que després no demostrava en els seus actes – que té els seus orígens, en bona part, en la manera de voler guardar les aparences entre els partidaris de la Reforma i els de la Contrareforma, s’ha volgut presentar de manera parca i austeritat de formes – és una de les característiques de l’home del paper immediat. Les modes que vulguin tenir un missatge de protesta social s’inclinaran a ésser guarnides i emmedallades, per neutralitzar la força social que fins ara han tingut els militars ben parapetats en la brillantor de llurs uniformes, que apareixen encara més rutilants contrastats amb els vestits de l’home de carrer, que, per tot portar, no es movia massa del color d’ala de mosca. De moment ja és molt més ornamental i pompós tothom en la forma dels pentinats i en el color i els dibuixos de les camises. Detalls molt importants per a detectar el canvi que s’experimenta. Posats en aquesta línia, no és incoherent que comencem a veure anarquistes amb collarets. Són els qui, per poc que puguin, abans de l’any dos mil intentaran fer la revolució que els permeti, sense tenir la graduació militar, usar «estrelles» i galons. Aquesta moda, si fos implantada, voldria dir que l’home del carrer comença a adonar-se que ésser «anònim» pot tenir l’origen en un vestit gris.

Sense hipocresies per part de l’home, la moda podrà comprendre la seva totalitat de significats. No serà un monòleg, com en l’actualitat s’esdevé encara, on la manera de vestir «d’ells» i «d’elles» és presentada separadament. La moda com a vital funció expressiva del que és humà adquireix plena coherència quan és interpretada com a diàleg entre els dos sexes. Afirmació que cada dia serà més compartida i que, lluny d’efeminar-los a «ells» o masculinitzar-les a «elles», els situarà tots dos en un pla menys artificiós i més igualitari. Cada cop es veuran més peces i ornaments que, sense ésser exactament iguals per a ambdós sexes, tindran una intenció de conjunt i procuraran llimar distàncies – en un sentit que podríem qualificar de justícia social – entre el femení i el masculí, traient de l’home els galons – que pot simbolitzar, posem per cas, una corbata –, que han estat considerats monopoli del mascle i que intentaven traduir una superioritat intel· lectual o de rang sense haver-la demostrada abans, en la pràctica.

Per una part, l’home deixarà d’usar corbates que l’engalonen de «primer sexe» sense més ni més; però, per l’altra, s’intensificarà el to virolat de les camises en la seva manera de vestir. L’home del segle XX ha estat un obsessionat de la camisa. La camisa, en moltes ocasions, ha estat sinònim de les pròpies actituds. Àdhuc s’han identificat camisa i creences: hom parla de «dels colors de la nostra camisa», i hom diu «ha canviat de camisa» quan es refereix a una persona que s’ha passat a una altra tendència o credo. «Té la camisa bruta», sentiu argumentar en referir-se a algú que tingui moltes coses que li calgui amagar. Per a acabar de fer la balançada: les camises molt cridaneres i de dibuixos molt recarregats resulten ésser, en la nostra època, una rèplica de la camisa blanca, signe dels «senyorets» i de la burocràcia. No endebades ha estat convertida per certs grups socials, estil hippies, en una senyera de protesta.

És tanta l’obsessió de la camisa i la importància que li donem, que arribo a pensar, moltes vegades, si no reclamarà un tipus de jaqueta, o «americana», que quedi molt escotada per poder lluir bé la camisa. Si pensem una mica en aquests detalls, arribarem a la conclusió que, tard o d’hora, han de desaparèixer les solapes de la jaqueta, ja que sense la corbata perden llur simetria, i, a més, tal com van les evolucions tècniques, el lloc i l’espai que ocupen les solapes hauran d ́ésser destinats a d’altres finalitats, puix que l’home tendirà a usar aparells que anirà inventant o que es troben en vies de comercialització, tals com l’intercomunicador a petites distàncies – deu o vint quilòmetres –, de la mateixa manera que ara, amb el vestit, hom no oblida de posar-se un rellotge. Així, doncs, necessitarà que, en el seu bust i en la jaqueta, hi figurin certes plataformes on col·locar aquests instruments que anirà utilitzant. No cal dir que sentirà molta nostàlgia de perdre el trau de les solapes (crec que hom inventarà algun senyal que el recordi), ja que el trau és un dels ornaments a què amb més intensitat subliminal l’home se sent vinculat: li confereix la sensació inconscient, àdhuc en el cas del més humil, que ell també pot ésser condecorat. Un ésser amb afany de glòria – i els homes ho són sense excepció – sempre es deixa seduir en grau extrem per aquestes sensacions. Ho declarin o no, frisen pels ornaments, els emblemes i les condecoracions, malgrat que procurin justificar-ho en el to més funcional possible. Posem per cas: es col· loquen un vistós rellotge al puny i procuren que hom sàpiga on comença l’acte funcional de «poder mirar l’hora», o bé ostenten, a cada moviment de la mà, una joia o poc se’n falta. En una societat on la tendència és viure «amuntegats» en grans ciutats, les inclinacions a l’ornament que enlluerna augmenten d’una manera considerable: és una imperiosa compensació psíquica que neutralitza part de l’angoixa de quedar confós entre la multitud. Volem quedar ben senyalitzats. L’èxit dels colors vius en els automòbils té en aquest fet motivacional la seva raó d’ésser. Enmig del que és adotzenat, reneix imperiosa la imatge de cadascú. És evident, hi ha una certa inclinació a «l’unisex», que, diríeu, tot ho vol unificar, però l’expressió dels uns i dels altres – la pròpia personalitat – aviat ens n’allibera. Els homes i les dones duen – una mostra – jerseis semblants, però ells es lliguen el suèter a les espatlles, per tenir un tipus més atlètic, i elles a la cintura, i procuren que caigui damunt les natges per accentuar la cadència de les anques. Noves modalitats, però idèntics instints, es mouen per sota dels canvis.

En aquest punt trobem, per altres camins, el que jo considero, en última instància, motivació essencial de la moda: fer compatible el temor al canvi amb l’afany de variar. La moda es troba entre aquests dos extrems de l’ambivalència. Entre el que és tesi i antítesi, ella representa la síntesi. La moda ofereix variacions que no pretenen ésser definitives. Plantejada una innovació, quan ja es veu que no ens podem escapar, res no pot apaivagar tant la raconada conservadora de l’esperit de cadascú com pensar i convèncer-se que es tracta d’una moda i que, després, tot tornarà al seu llit normal, passada una efímera «epidèmia». A tot estirar es considera un caprici sense importància. Pensem que no pot perdurar. La consistència, la volem veure diferent. Tenim tendència a confondre la normalitat amb l’hàbit social o la rutina de sempre. Ens fem la il·lusió que té més sentit comú allò que hem repetit infinitat de vegades. De tal manera que, si la moda ens sembla molt artificiosa, és també per l’absurda comparació de considerar com a seriós i formal el que anàvem fent de manera repetida. En rigor, ens agrada que els canvis tinguin un aire de «quelcom» aparent. Sense pensar que les modes poden generar estils i costums. És evident que són només un tast del canvi, però ens poden plaure i repetir fins qui sap a on. Hi juguem com el qui ho fa amb foc i no pensa que es pot cremar. Amb tot, tenen més avantatges que risc. Hi ha jocs que ens preparen per a actes que ens han d’esdevenir. Així, podríem considerar la moda com l’entrenament humà davant les novetats que la vida va plantejant-nos. És una forma dialèctica de fer compatible el progrés amb el frenesí de la seguretat que l’home reclama de manera quasi utòpica fins a arribar a creure més real i consistent la paraula etern que la paraula efímer, com hem remarcat des de diferents angles. El seu frenesí de seguretat el reduiria a l’estancament o a les tensions revolucionàries, si no existia el diplomàtic diàleg de les modes recolzat en la necessitat de variar. Com si juguéssim.

Carles M. Espinalt. Obra escrita. El llamp, 1987. pàg. 444-448 4

Translate »