Un lloc per cada joia

Mai no podrem comprendre un ésser humà, sinó sabem ni tan sols per què s’enjoia. Ens creiem conèixer el valor d’una joia, pel preu que costa, però, ignorem l’abast de les sensacions que produeix. Seria un error de càlcul sumar-ho a la vanitat i parar de comptar. El fet, no acaba aquí, va més lluny. Això sí, sense un coneixement Psicoestètic, ningú arriba al final, ni acaba mai de posar en clar el concepte.

Què els limita? Què els perd? Pensem que s’actua per motivacions personals, però, les complexitats humanes i les seves inquietuds són més profundes i s’arrelen a motivacions històriques que, quan se’n desconeixen les causes poden semblar inversemblants i estrafolàries. Amb tot, ni les incoherències s’escapen ben bé de la lògica. Què no té una intencionalitat motivadora? Podrien ser-ne una excepció les joies? Ben al contrari. Les investigacions Psicoestètiques, han pogut detectar i precisar que, segons quina sigui la part del cos que ens ornamentem, s’infon amb més intensitat una determinada sensació. Fins i tot, podem establir diferents tipus de vivències inconscients, segons el lloc on es posa la joia. És un encant divers i intens que, ressalta el nostre esperit amb una brillantor com la del mateix or.

 

Tendeix a crear una sensació d’excels

Les joies que, en forma de diadema o corona junyeixen el front, donen un aire esplendorós que remarca la irradiació de la ment. Confereix àmplia aurèola al propi “jo” i ens inclina vers tot allò que és sublim i majestuós. És com un donar culte al cap.

Justament, en aquesta part de la figura humana, posar-hi una joia de poca qualitat –per no dir falsa-, resulta gairebé un befa sarcàstica en relació a les sensacions d’exaltació personal que, les autèntiques joies hi proporcionen. D’aquí, les rivalitats i competències entre les antigues dinasties reials, per veure qui posseïa les més valuoses corones i les diademes més carregades de brillants. Talment, com si es veiés més preclara la ment del monarca, quan més rica fos la corona. En un altre extrem, també la prohibició de portar joies al cap, que s’estenia a tota persona que no demostrés la seva noblesa i títols, té els seus orígens en el mateix fet: qui no era aristòcrata o príncep no podia vestir-se d’excels.

 

Tendeix a crear una sensació de perfeccionament

Les arracades, refinen part de les orelles bo i neutralitzant llur inexpressivitat. És un voler dissimular allò que hi veiem de més primitiu. L’anhel de perfeccionar la pròpia figura, es manifesta encara que sigui d’una manera inconscient. Es fa amb un intent d’esmenar la pàgina a la naturalesa. El ser humà, està molt poc satisfet de les seves orelles. Per deixar de veure-les lletges, cal que siguin ben petites, una grandària que gairebé les pugui fer passar inadvertides. Si es pot, es tapen poc o molt amb els cabells. La mateixa veu popular, de les reaccions intempestives o desafinades, en diu: “Ensenyar l’orella”. Com presentar-les de forma que s’ens facin més agradables?

Àdhuc en l’arracada del pirata, hi ha un afany de perdre primitivisme i guanyar seducció. El desig, ara com abans, persisteix.

3

Arquer, Pere (1985). Un lloc per a cada joia.

Translate »